Estalvieu-nos un altre 10-N

Inapel·lable. La victòria de l’independentisme només es pot discutir des de la rancúnia nacionalcatòlica. Una victòria, no ens deixem engalipar, que ha estat clara tant en escons com en vots. Que no hem aconseguit majoria absoluta de vots? Tampoc no els té el Rajoy i no sembla que se’n senti gaire. Nosaltres hem de seguir ferms en el full de ruta traçat i amb el convenciment de complir el mandat que la voluntat popular ha expressat aquest passat diumenge amb nitidesa.

I hem guanyat amb tot un estat en contra. Amb totes les manipulacions possibles, totes les dificultats, tots els enganys, tota la por, tota l’amenaça. Haver guanyat com ho hem fet en aquestes circumstàncies és, com dèia la Marta Rojals, un “puto miracle”.

És d’una immoralitat còsmica que ens discuteixin la victòria els que ens han estat amenaçant amb no pagar les pensions, amb la fugida bancària, l’apagada telefònica, la sortida d’Europa, de l’Euro i totes les calamitats bíbliques que ens cauran a sobre si gosem ser. Fets d’una immensa gravetat com la tupinada que representa impedir el vot als milers de catalans a l’exterior. O que curiosament la citació a Mas als jutjats sigui l’endemà i no dos dies abans de les eleccions. Aquesta separació de poders inexistent a Espanya tria el 15 d’octubre, el dia de la ignomínia, per citar-lo, i ho anuncia prèviament a la premsa del règim. I d’això en diuen democràcia.

Si amb tot això hem estat capaços de guanyar clarament, és que tenim la independència a tocar. Tot depèn, doncs, només de nosaltres, del nostre convenciment, de la nostra fermesa i, sobretot, de la nostra intel·ligència.

Procurem no haver de tornar a patir, però. Fins ara no hem demostrat gaire aquella capacitat de saber prioritzar, necessària per garantir el procés que hem engegat. Només la força de la societat civil ha evitat el desastre més d’un cop. Massa picabaralla de curta volada, massa partidisme mediocre, massa tacticisme imprudent, massa personalismes, massa rancúnies.

Els dies que vindran els hem d’encarar amb la màxima generositat, de tothom, i no tancant la porta a cap escenari que ens acosti a la llibertat. Els escons són importants, però ho és més l’objectiu. Sisplau, feu l’impossible per estalviar-nos l’espectacle que vam haver de suportar durant els mesos següents al 9-N. Necessitem el somni ben viu, però també la il·lusió i la unitat.

És un referèndum

Als catalans ens va això d’agafar-nos-la amb paper de fumar, la versió 2.0 d’allò que ja va sentenciar Unamuno quan assegurà que ens perdia l’estètica. Fa uns dies, uns companys d’ERC em confessàven que hi havia gent dels seus que dubtaven de votar Junts pel Sí amb l’argument que mai no votarien Mas. Estic convençut que el mateix passa a l’altra banda i ja no diguem si parlem de les CUP o dels independentistes, que n’hi ha, de CSQEP. Això és no haver entès res de res. En un referèndum votarien No perquè en Mas vota Sí?

Si algú encara vol fer-nos creure que aquestes eleccions són unes eleccions on es dirimeix l’acció de govern és senzillament perquè no gosa mostrar descarnadament el seu espanyolisme. Per això, potser, l’Iceta balla més que no parla o en Rabell s’arrenca cantant-nos una copla. No tenen cap argument, ni un, i ho saben. Perquè saben que això del 27-S no són unes eleccions, sinó que és un referèndum.

La mentida, en política, no hauria d’estar premiada pels electors. I aquesta campanya n’està farcida, de mentides. I això que encara ens falten els informes de la UDEF que, ja hi podeu pujar de peus, apareixeran a poques hores de la votació.

Totes les promeses que ens fan des del PSC fins als botiflers d’Unió, saben perfectament que precisament només es podrien dur a terme amb les eines d’una Catalunya independent. Però per ells les ‘provincias’ no compten, són exclusivament un aparador per posicionar-se de cara a les eleccions espanyoles de desembre. Posen els seus interessos polítics per davant dels interessos de la gent que diuen defensar. Sense pudor, apel·len als instints més baixos. No els neguiteja atiar l’odi i la divisió en una societat, la catalana, que ha estat un model de cohesió i respecte. Per ells faran. Algun dia n’hauran de donar comptes.

Però que un independentista es plantegi no votar independència, no té explicació. Que potser no veiem que això és un referèndum en tota regla? Que no és important el govern que en surti perquè necessàriament serà interí? Que on decidirem quina mena de país volem fer serà a la redacció de la Constitució i a les eleccions posteriors? Que potser no veiem que ara només votem donar-nos les eines? I que sense eines som morts?

Aquest 27-S votarem poder canviar les coses de veritat o no. És així de senzill: Sí o No. I és ara o, potser, mai.

Nosaltres som el vent

Aquests dies ha quedat ben clar quines seran les propostes que ens trobarem el proper 27 de setembre. D’una banda hi haurà el futur, la il·lusió, la dignitat i la unitat. De l’altra la Guàrdia Civil, l’ús immoral del poder judicial, la desqualificació gratuïta i permanent, la indignitat. La desesperació d’allò que anomenem “les clavegueres de l’Estat” es fa evident amb episodis com els que hem vist recentment on la maquinària governamental espanyola traspassa impúnement tots els llindars de la decència política i democràtica. Però ells segueixen, impertèrrits, esperant que els torni a funcionar. Sempre hi ha un percentatge indeterminat de la població susceptible de deixar-se entabanar, de dubtar. Haurien de pensar, tanmateix, quines garanties els ofereix el partit amb més casos de corrupció per metre quadrat de la història recent. Haurien de veure, en canvi, que fer-nos un país nou és l’única garantia de radicalitat democràtica, l’única oportunitat de desterrar corruptors i corruptes per sempre. Com en tota la resta, és qüestió de dotar-nos de les eines d’un estat. Unes eines que no estiguin al servei del partit en el poder, sinó al servei dels ciutadans. D’això va aquesta batalla. D’això va el 27-S.

El món de la política ha sofert un deteriorament impensable en els darrers anys. La liquidesa de les concepcions ideològiques no disculpa la immoralitat de l’atac permanent. En la darrera legislatura la CUP s’ha guanyat el dret a aparèixer gairebé com l’única formació on les idees i la coherència hi marquen la línia política. Ho hem tornat a veure: sense deixar de condemnar la corrupció, ha denunciat clarament la maniobra unionista. Que el PSOE local, abans anomenat PSC, i encara més PP i C’s s’hagin abraonat sobre Mas i, hipòcritament, sobre Romeva, no ens venia de nou. El lamentable paperot de “Catalunya Sí que es Pot”, en canvi, ens demostra fins a quin punt la seva política és tan rància com els eslògans que l’acompanyen.

Tot plegat ve a demostrar que l’únic canvi possible és enfilar les naus, desplegar les veles i salpar sense recança. Ens amenacen que ens quedarem aturats al mig de la travesia, les veles esllanguides, sense vent. L’11 de setembre a la Meridiana i la vigília en les més de 100 Marxes de Torxes, podrem comprovar com n’és de prop Ítaca perquè, com va dir en Romeva, nosaltres som el vent.

Via morta

Ja sabem de fa temps que les campanyes electorals, per molt oficioses que siguin, no són pas camp adobat per a les expansions argumentals ni per als aprofundiments intel·lectuals amb què, en bona lògica, les candidatures haurien de provar de seduir-nos. Això, d’un temps ençà, és especialment patent en el bàndol unionista que s’entesta a negar el divorci inevitable advertint la muller, cansada d’aguantar, –i ja em permetran el símil conjugal– amb mil i una desgràcies que li sobrevindran, l’amenaça ell, bàsicament perquè pensa trencar-li les cames tan bon punt guilli de casa. És la versió neocon del “la maté porque era mía”. En aquest cas tant li fa de qui era, l’important és que era ella qui duia el sou a casa. Potser sí que encara queda algun català a qui la por el farà desdir, però tots sabem que el penediment interessat no dura gaire i que, en el fons, un cop presa la decisió, la reconciliació és impossible.

En canvi, sí que m’esperava que els spin doctors i els especialistes en marqueting polític del tercerviisme, aquesta nova espècie sortida de la imaginació desbordada de l’unionisme impotent, haurien polit una mica més l’argumentari. Però en el fons és el mateix argument casernari excepte que, en lloc de trencar-li els ossos, li fan xantage emocional, molt més cruel i feridor.

Tant els uns com els altres saben que la seva és una via morta, però segueixen insultant la intel·ligència dels ciutadans amb les més inversemblants teories: que si una reforma de la Constitución, que si un estat federal, que si un finançament més just, que si el blindatge competencial. Res que no sapiguem, res que no hàgim provat durant anys, res que no entri en contradicció diària amb l’acció política i legislativa de l’Estat espanyol. Res, en el fons, que no es dediquin a desmentir, dia sí dia també, aquells amb qui, teòricament, ens hem de federar tan fraternalment. Per això se’m fa més difícil d’entendre encara el desfici amb què PSC o CSQEP (d’Unió en parlarem un altre dia) s’entesten a defensar la nostra submissió a un estat que impossibilita els canvis socials que diuen defensar. Per què fer un estat nou és pitjor que romadre en un d’autoritari que ens va en contra? Ai del maquinista que sap que és en via morta!

L’única via que porta a algun lloc és la que depèn de nosaltres, la via de construir-nos un estat que defensi els seus ciutadans.

Ens podrà, ara, la por?

Tal i com estava previst, amb la tranquil·litat d’aquell qui sap que el camí es fa passa a passa, dilluns el president Mas va convocar les eleccions pels 27-S. Unes eleccions que seran plebiscitàries tant si les guanyem els independentistes com, sobretot, si les perdem. Unes eleccions que culminaran un llarg i, a voltes feixuc, procés on l’independentisme, que partia de la residualitat extraparlamentària, ha arribat a la centralitat política. Ha estat un treball lent i constant que ha esclatat en pocs anys amb un parell de convenciments generalitzats: que Catalunya no pot subsistir en les condicions actuals i que no hi ha –ni hi haurà– voluntat política a l’estat espanyol per a canviar-les substancialment. No és ni tan sols aquesta beligerància que ratlla sovint l’odi, sinó que Espanya està dissenyada d’una manera que no permet el nostre desenvolupament social, econòmic i cultural. Som diferents com a model de societat. Peres i pomes. No cal amoïnar-s’hi, no cal abocar-hi més esforços. Som al cap del carrer.

La centralitat actual de l’independentisme, tanmateix, no ha estat fàcil. Durant anys, el sobiranisme s’ha escarrassat en aportar arguments incontestables del cost a tots nivells que per als catalans té el fet de pertànyer al regne d’Espanya. Uns arguments que han estat contestats només amb l’amenaça o el menysteniment displicent. A punt de culminar el procés cap a una República Catalana, encara és hora que l’unionisme aporti alguna evidència de què en treiem de ser espanyols més enllà de pacificar el dinar de Nadal. Tampoc la dita “tercera via”, que ara molts es disputen, ens ha aportat cap certesa que no sigui la fe insensata en un canvi constitucional que, de produir-se, serà per empitjorar la nostra situació. Encara tenim les galtes marcades de la darrera modificació, la de l’Estatut, que ens va fer sortir del Congreso pitjor de com hi havíem entrat, ribotejats i humiliats.

Arribats a aquest punt, només la por d’un poble que ha rebut tants cops al llarg de la història, pot fer dubtar alguns. És el nostre taló d’Aquil·les i ells ho saben. Ho saben i ho aprofitaran, s’hi rebejaran amb insistència com si en cada avi que atemoreixin els hi anés la vida. Sense escrúpols, mentida rere mentida, bastiran el darrer mur que haurem de saltar. Estic segur que el 27-S el saltarem, sense por, no perquè siguem molt valents, sinó perquè a l’altra banda hi ha la llibertat. Qui pot tenir por a la llibertat?