Plego veles

Quan a finals del 2006 vaig començar a publicar aquesta columna ningú no s’imaginava fins on seríem capaços d’arribar ni el prop que hem estat d’aconseguir els nostres anhels nacionals. Han estat boi tretze anys plens d’il·lusió, de treball, de constància i d’això que ara en diuen resiliència. Hem passat de ser una minoria d’il·luminats a ser majoria al nostre país, als carrers i al Parlament. El meu objectiu tots aquests anys, en aquest espai i al carrer, ha estat el de donar arguments, el d’engrescar els qui dubtaven que la República Catalana era no només possible, sinó necessària i inevitable. Humilment n’estic satisfet. Crec que he aportat el meu petit gra de sorra en fer d’aquest un país millor, més conscient de la seva força, insubornable en la defensa de la llibertat.

En tots aquests anys, conscients d’on rau l’alçaprem, no només treballàvem per afegir més gent al moviment sinó per forçar partits i institucions a fer el pas. El naixement de Reagrupament i de Solidaritat en van ser l’avançada i els partits tradicionals van afegir-s’hi convençudament o no. I així vam arribar al primer d’octubre on vam tenir la independència a tocar dels dits. A partit d’aquí, no ens enganyem, les coses no han anat bé. La repressió desfermada de l’Estat ha fet efecte i la por o la possibilitat de perdre prebendes han fet forat en el nostre sistema polític. Espanya sap bé quin és el nostre taló d’Aquil·les: vivim massa bé per arriscar res.

La sessió de dilluns passat al Parlament, la vergonya i l’enèsima decepció, doncs, m’han fet prendre la decisió de plegar veles. No pas per cansament sinó perquè no crec que pugui aportar res de constructiu a hores d’ara. Blasmar partits i renúncies no ajuda a refer aquesta unitat impossible que tant hem reclamat. Tampoc no crec que convenci o desconvenci ningú més a aquestes alçades. 

Aquest és, doncs, el meu darrer article al 3 de Vuit. Amb això no vull pas dir que abandoni la lluita. Seguiré defensant la independència del nostre país i això passa ara per deslliurar-nos del segrest que els partits han fet del moviment sobiranista, refutar la mentida del diàleg, recuperar la unitat i, sobretot, refer l’autoritat del carrer.

No voldria acabar aquest darrer article sense reconèixer que també hi ha signes d’esperança: la força immensa de l’exili, la integritat moral dels presos, la dignitat del president Torra i, per sobre de tot, la honestedat de tanta gent que no ha defallit ni en els moments més complicats.

Ens veiem al carrer.

Els nous convERCgents

Des del pujolisme putairamonesc, que el món sobiranista es referia als membres de CiU com als “convergents de la punyeta”, això en la versió d'horari infantil. L’evolució d’aquest món, ple d’interessos, nepotisme i renúncies, l’ha transfigurat a massa llocs en la “sociovergència” nostrada: la demostració feridora que els escrúpols ideològics són pels altres quan hi ha cadires a repartir.

Darrerament, tanmateix, estem assistint a una mutació inesperada, dolorosa i cabdal per l’evolució del procés d’emancipació nacional. Em refereixo, ja us ho deveu imaginar, a la posició conciliadora que ERC està demostrant amb la seva acció política i que no s’adiu amb la retòrica, al menys en temps electoral. Que sigui ara ERC qui ara peixalcovegi amb l’Estat i que col·labori immisericordement en l’apaigavament de l’envit democràtic del poble català, no ens pot dur res de bo. Si a mig partit abaixes els braços, difícilment el guanyaràs.

En justícia, cal dir que no estan sols en l’ensarronada i que certs sectors de l’antiga CiU, la convergència del pont aeri i dels negocis, s’ha afegit amb deler a l’atac mal dissimulat a l’independentisme que ha assumit el mandat de l’1-O i que manté la dignitat i la honestedat. L’alegat final del MHP Quim Torra al TSJC dilluns passat en va ser una mostra feridora pels que prefereixen la comoditat i l’anar fent.

Dels “convergents de la punyeta” ja ens ho esperàvem, però d’ERC, francament, no. Que segueixin guanyant eleccions només demostra la seva capacitat de dir una cosa i fer-ne una altra amb habilitat. O que mig país s’ha llufat les calces.

En Miquel Puig, un antic convergent ara a l’òrbita d’esquerra, ho deixava clar en un article al diara ARA fa uns dies. La innocència del convers ja les té aquestes coses: els costa dissimular. Venia a dir en Puig que val més que ens en tornem a casa. Que Sànchez, per ara, no pot acceptar un referèndum pactat, que si el féssim el perdríem, que no es pot permetre l’amnistia al presos i que, com a molt, podem mirar d’arrencar-los alguna millora en finançament i el respecte per la cultura del país. Això representa que és la proposta negociadora d’ERC, sense línies vermelles, és clar.

Segur que estareu pensant que Jordi Pujol no ho hagués fet millor!

Jo no hi aniré

Diumenge vinent els espa- nyols tenen una nova cita a les urnes. L’enèsima en poc temps. Diuen que els cata- lans també hi estem convocats però ningú, més enllà de la legítima defensa de subvencions i sous, em sap dir d’una manera convincent per a què.

Tot i el cansament acumu- lat i la inutilitat de la nos- tra presència minoritària al Congreso, hi ha un consens generalitzat o, més ben dit, una mena de mantra del políticament correcte, que diu que quan posen una urna els catalans ens hi aboquem amb delit. Un dels arguments en dret internacional que avalen la nostra pretensió d’esdeve- nir un estat independent és precisament la constatació de ser una “minoria permanent”. Per molt que tots els catalans votéssim una mateixa cosa, a Cortes serem igualment una minoria a la que li serà imposat allò que decideixin altres.

Ningú, doncs, m’ha sabut justificar què hi anem a fer en un parlament estranger. A bloquejar la legislatura? Aquest conte ja s’ha acabat: Sánchez i Casado s’entendran ràpidament abans de donar a l’independentisme cap opció. A desobeir? Ja. Em sona això. Deixem-ho aquí. L’estalinisme encara és molt present i si en Fachín no hagués fet la proposta unitària que el catapultava, avui la CUP seguiria com sempre: mirant-s’ho des de la barrera. Que guanyaran les dretes? I què! En què canviarà la situació del nostre país? Que l’independentisme ha de tenir majoria a Catalunya? Ja. Per a fer què? Per seguir gestionant una autonomia de tercera?

Si tanta il·lusió els feia presentar un front sòlid contra sentències i repressió, la millor opció era el front unitari. Per què no fou possible? Pregunteu-ho als responsables, que, oh sorpresa, són els mateixos que ara us demanen el vot per a no fer el que es van comprometre a fer en el seu moment. Sempre he estat del parer que sense partits i institucions la república seria massa difícil de tirar endavant. Però un dia o altre hem de començar a dir-los, als partits, que la república no pot ser la pell de xai on s’amaga l’autonomisme pusil·lànime. Una llista unitària del sobiranisme civil ho hagués petat; una crida unànim a l’abstenció hagués espaordit el món. Però es veu que remenar les cireres, encara que boi totes siguin podrides, és irresistible.

Doncs jo, aquest cop, no hi aniré.

La Isabel Marín

Fa uns dies vaig llegir un article d’opinió del Miquel Puig, un home que respecto per la seva honestedat intel·lectual, on explicitava de manera clara el posicionament confús d’ERC aquests darrers mesos. Potser el fet d’haver-se incorporat a les seves llistes electorals procedent d’un entorn convergent, l’han obligat a tenir clar el principal argumentari republicà pel que fa al gran motiu de debat entre l’independentisme avui en dia: unilateralitat sí o no.

Ve a dir, en Miquel Puig, que no hi ha alternativa a l’autonomisme anèmic que transitem. Defensa que la unilateralitat no és possible però que l’acord amb l’Estat tampoc, per tant toca esperar a temps millors o a què es produeixi el miracle. El seu argument per negar la possibilitat d’un moviment unilateral és el mantra d’ERC dels darrers temps: no som prou. El fet que la repressió de l’estat no només no s’aturi sinó que compti amb l’aval intransigent dels alts poders espanyols i que, per tant, tot apunti a més detencions i presó, també hi poden tenir el seu pes. A ningú no li deu fer gràcia assumir que pot acabar amb els ossos entre reixes i la por ben comprensible. El per què, aquests, no deixen pas a polítics més valents, que n’hi ha, seria un altre debat.

Em sap greu, però els arguments aportats em semblen d’un llirisme colpidor. D’una banda perquè l’autonomisme a què ens condemna ja no podrà ser el putairamonisme de peix al cove a què estava acostumat el sr. Puig. Espanya no deixarà pedra sobre pedra si ens rendim ara. Si abaixem el cap, l’ofec econòmic i social serà tan brutal que ho sentirem a dir, independentistes i unionistes. Assegura en Puig que fins que no convencem la Isabel Marín, una noia de l’Hospitalet que el 8-O va manifestar-se contra la brutalitat policial amb una bandera espanyola, no serem la gran majoria que cal. I la pregunta és: quant és la majoria suficient? Per què per fer la independència hem de ser una gran majoria, però per quedar-nos sotmesos a Espanya amb una clara minoria n’hi ha prou?

Assegura Puig: “Segurament d’aquí deu anys ni els uniformitzadors hauran doblegat la catalanitat ni els tercerviistes hauran estat capaços de construir el gran acord en què somnia el PSC.” S’oblida que si d’aquí deu anys encara estem així, ja ens hauran aniquilat definitivament com a nació, com a cultura i com a llengua.

Passen de nosaltres

Segueix avançant, implacable, aquest estiu intens. No afluixen les temperatures de la mateixa manera que no s’aturen ni les declaracions ni les contradeclaracions dels nostres polítics. Potser es pensen que escaldufats des d’una tòrrida platja exòtica o exhausts d’aquests vespres espessos, ens conformarem amb assentir mecànicament mentre paladegem el tercer gintònic. Deu ser per tot això, per la calor i la mandra, per la moral de derrota que s’ha instal·lat entre nosaltres, per no trencar els darrers fils d’esperança... deu ser per tot això, dèia, que no hem sortit al carrer a cremar contenidors o, millor encara, seus de partits polítics.

Mai no m’haureu vist militar en l’antipolítica, en aquell corrent tan nostrat i aspre segons el qual tots els polítics són igual de falsos –una colla de vividors– i que si ens refiem del seu garlar no ens en sortirem. Sempre he pensat que els partits i les institucions havien de ser la corretja de transmissió de la voluntat popular. Sempre he defensat aquest binomi que creia guanyador. Des de l’octubre del 2017, tanmateix, que no estic segur que anem per bon camí. Puc entendre les dificultats que van seguir al referèndum i als intents de proclamació de la independència, la pressió emocional de la presó i l’exili, la por i els dubtes. Però no puc entendre la mentida més descarnada, la promesa electoral que no es compleix i ni se’n dona explicacions, el canvi d’estratègia sense comptar amb qui t’ha donat un mandat, el fariseisme partidista, el gat per llebre. Retrobant-me amb un dels clàssics de l’antipolítica és ben bé que només ens volen pel nostre vot i que, després, passen totalment de nosaltres.

Per què ara ERC en diu fer república de l’autonomisme de sempre? Per què influents sectors potconvergents ara reneguen del masisme redemptor? Per què tots plegats ens volen convèncer que el nostre mal no vol soroll? Per què ho hem de deixar ara que hi som més a prop que mai?

No tinc resposta a tanta pregunta. I la que se m’acut no vull ni plantejar-me-la. El que és clar és que haurem de començar a dir als partits que a sant de què es pensen que tenen el dret de fer amb el meu vot allò per al que no els vaig votar. Que no estiguin tan tranquils. Ves que els ciutadans no trobem una manera de passar nosltres d’ells. De moment, omplirem l’11S.