L'any del desvergonyiment

Estem a punt de tancar un any excepcional on s’han fet avenços impensats en molt poc temps. Avenços que ens han fet recobrar l’esperança en el nostre futur immediat. Ras i curt: si som sincers, ningú no hagués imaginat, ara fa un any, la situació nacional en què ens trobem en aquests moments.

Haurem de recordar-ho, perquè tot just fa un any de tot plegat. Enfangats fins al coll en ple “desencís”, astorats de tanta “perplexitat”, les expectatives nacionals d’ara fa un any semblaven haver tocat fons. Al creixent neguit civil s’hi contraposava una fèrria paràlisi institucional i política de la qual ningú no semblava tenir-ne el desllorigador. La societat civil provava de bastir iniciatives a la desesperada per tal de mantenir el tremp sobiranista. Els “10.000 a Brussel·les”, la ILP per un referèndum independentista −que aleshores semblava l’acció de quatre il·luminats−, però també la batalla acarnissada per controlar la PDD, la manca d’unitat mínima, l’escassa entesa i la nul·la coordinació entre les mil i una accions de l’independentisme... Cal recordar detalladament on érem per valorar encara més on som avui.

De cop i volta apareix Arenys de Munt i catalitza totes les ànsies, foragita dissensions, assenyala amb claredat diàfana el camí de la unitat. Des d’aquell històric 13 de setembre, els esdeveniments s’han succeït amb la serenor i la maduresa d’un poble que s’ha descobert nació, tossudament. Les 170 Consultes del 13D, les moltes més que vindran, l’ascens imparable de Reagrupament, el desconcert sobiranista a ERC i CiU, la sensatesa de les CUP... Tot apunta que finalment una part important de la ciutadania ha pres consciència del moment històric que vivim, de la necessitat d’empènyer de nou per fer un salt nacional que ens ha de dur a la independència. El convenciment, ara descarnat, que l’entesa amb Espanya és impossible però, sobretot, que mai no ha calgut realment. Que tants i tants pobles amb menys història, amb menys capacitat nacional fa anys que decideixen els seus propis afers en un estat propi.

Ha estat el desvergonyiment, l’arraconar la por, l’adonar-nos que hem estat capaços de coses impensables en un poble de les nostres dimensions i, malgrat tot, seguíem tement la llibertat, volar sols.

Encetem un any que serà decisiu per a la nostra història. De com l’encarem, de la intel·ligència i la visió d’estat amb què actuem a partir d’avui en depèn el nostre futur. Caldrà forçar-nos a la unitat estratègica, a la generositat, a la força indestructible del patriotisme. Caldrà demostrar, a les eleccions que s’apropen, que som un poble que ha decidit finalment que vol seguir sent. Haurem de ser conscients, tots plegats, que no sobreviurem una nova derrota. Ara va de veres. Haurem de triar, sense subterfugis, si volem continuar sent una regió espoliada d’Espanya o ens decidim per construir un estat propi que doni resposta a les nostres necessitats. Només la independència pot assegurar el futur de les nostres empreses, només la sobirania pot construir a casa nostra una societat que garanteixi el benestar dels seus ciutadans. I només depèn de nosaltres.

L'endemà

És hora de poder fer una valoració més pausada de quins han estat els èxits indiscutibles i quines les errades de les consultes sobiranistes del 13D. No cal dir que cada dia que passa és més evident que aquell aparentment escàs 27% de participació ha esdevingut una fita històrica en l’independentisme del nostre país. Mai tanta gent no havia mostrat la seva total determinació a fer d’aquesta nació un estat lliure, com la resta dels estats del món. Tots aquells qui amaguen la manca d’arguments argüint un escàs suport de la independència a la nostra vila, haurien de recordar que la constitució europea, a Vilafranca, va recollir 6.708 vots, divuit menys que la independència. Ara, comparem els recursos de què han disposat les dues consultes, el martelleig absolut i constant a favor del Sí a la Constitució Europea, la presència permanent a mitjans de comunicació, la campanya brutal dels partits... un llarg etcètera que encara fan més meritòria la participació a una consulta feta sense recursos, des de la societat civil. <

Que el referèndum ha estat un èxit ho demostra també l’esgarip dels qui ja els està bé una comunidad autónoma que puguin remenar a plaer. Unes dades que els han fet tremolar les cames per primer cop tot veient com l’amenaça cívica d’un “s’ha acabat el bròquil” els espetegava a prop. Si tot aquest desvergonyiment nacional, si tota aquesta força patriòtica s’arriba a canalitzar en una candidatura que aposti clarament per la superació definitiva del marc legal espanyol, aleshores sí que hauran begut oli. Perquè arriba un punt en què, malgrat que els moviments estratègics semblin agosarats, la credibilitat perduda no es recupera fàcilment. CiU i encara més Esquerra, que han esllenegat les reivindicacions sobiranistes com si fossin de goma, hauran no sols de refer el discurs sinó de guanyar-se de nou la credibilitat d’uns ciutadans descreguts. Ara, però, com diu de fa temps aquesta columna, ja no ens alimenten molles.

Una majoria aclaparadora de ciutadans d’aquest país hem deixat clar quin és el nostre horitzó nacional. No pel 2050, sinó per demà. És clar que encara hi ha molta feina a fer: hem de ser capaços, tots plegats, de bastir un objectiu prou transversal perquè la unitat sigui àmplia i natural, perquè la independència sigui compartida sense recança, sense falses pors.

Un dels errors, al meu entendre, de tot el procés de consultes ha estat precisament el voler ser massa imparcials. Tots els governs del món convoquen els referèndums per guanyar-los i, l’endemà, t’afusellen amb propaganda fins a la sacietat. Algú dubta que tota la campanya institucional al referèndum de l’estatut no era per aconseguir un Sí clar? I la campanya de la Constitució Europea?

Nosaltres, en canvi, hem primat la participació, el dret a decidir. Una cosa és la neutralitat organitzativa i l’altra la imparcialitat. Amb la innocència del novincell, hem estat més imparcials que ningú i pel camí hem oblidat argumentar la necessitat d’un estat propi. Quanta gent no s’ha quedat a casa perquè al costat de la manca d’arguments del No no hi ha trobat els arguments pel SÍ?

No ens prendran el somni

Diumenge gairebé dos-cents mil catalans van votar independència. A Vilafranca, malgrat la pluja i el fred, sense ajuda institucional de cap mena, sense cap mitjà públic de comunicació que no ens fes el buit informatiu, sense recursos econòmics, la Consulta sobre la Independència va recollir 7117 vots, dels quals 6720 van ser un Sí rotund. Ara ens volen fer creure que, amb tot en contra, un 23% de participació no és res. Però no ens deixarem arrossegar pels qui han maldat enèrgicament perquè aquest referèndum fracassés ni per les seves crítiques simplistes que proven d’ocultar l’èxit rotund de l’independentisme. Mai a Vilafranca ningú no ha aconseguit 6700 vots. La independència Sí. Pels qui fan veure que 7117 vots és un vot escàs, cal recordar la suma total de vots a les darreres eleccions municipals de CiU+ERC+CUP: 7263!

I tot plegat s’ha aconseguit amb el treball intens, il·lusionat i sobretot desinteressat de centenars de voluntaris, de gent senzilla i amable, de gent que estima el país i el vol lliure. De gent que ha esmerçat amb generositat el seu temps i el seu entusiasme en un projecte de país. La força indestructible que ha sorgit d’aquestes consultes és una societat civil convençuda que ha vist que finalment havia arribat l’hora de dir la seva. Per això tremolen tots els qui volen el país emmanillat, els que no gosen molestar i tots els qui no tenen el coratge suficient per desempallegar-se de la moral d’esclau. El 20% aconseguit no és el sostre de l’independentisme, és el punt de partida. Ara només podem sumar, només podem créixer, només podem ser més i més cada dia.

Ara vindran tots els qui no han cregut mai en l’èxit de les consultes i les rebregaran, les masegaran per fer-les irreconeixibles, per desil·lusionar-nos. També vindran a donar-nos lliçons tots els qui no hem vist en tots aquests dies d’intensa tasca. No caurem en el parany. No ens deixarem prendre el somni. Un somni que estem fent possible amb la humilitat de la feina abnegada i amb el convenciment que la independència és a tocar, que només depèn de la nostra determinació. Un somni que ens dibuixaven, interessadament, sempre llunyà, sempre inabastable. Els hem demostrat que els somnis no s’esperen: es prenen.

Em retraureu que ens ha durat poc l’alegria, que la unió s’esberla quan manca la humilitat. És ben cert, però probablement quan llegiu això tot s’haurà acabat i haurem entès a qui no li interessava que el 14D l’eufòria s’escampés pel país. No hi patiu. Som forts i ens hi farem més encara. Ja no ens podran aturar perquè, finalment, hem entès que som els protagonistes de la nostra història. Podem prescindir de noms perquè tenim un projecte. Amb febleses encara, si voleu, però honest i clar. Un projecte que es diu llibertat.

Ara cal seguir treballant sense defallir. No podem caure ni en la complaença ni en el descontent. Malfiem-nos de la crítica destructiva, ressentida i paralitzant. Recobrem l’alè i preparem el nou repte: que el Penedès sigui aviat un clam de llibertat.

La política i el SÍ

S’ha especulat molt, massa, amb les causes últimes d’això que s’ha batejat eufemísticament com a “desafecció ciutadana”. Partits, intel·lectuals, enquestes, tertúlies... vés a saber les hores que hem dedicat a esmicolar les raons ocultes d’un fenomen que amb tant d’esforç aparenten que els amoïna. Sembla que els ciutadans, vés a saber per quina estranya conjuntura astral, de fa uns anys cap aquí hem deixat d’interessar-nos per la cosa pública, per la política, i ens dediquem a blasmar amb insistència impenitent els nostres representants polítics i la seva feixuga tasca. Ells, amb l’estoïcitat de qui se sap ungit pel destí de la nació però incomprès en la seva feina soferta, assumeixen amb displicència els embats mentre miren d’esperar que el ruixat amaini. Tot era, doncs, preocupant però plàcid. Les “majors” del mercat de la cosa política esperaven amb serenor continguda la nova superprodució electoral de l’any vinent amb aquell tan nostrat “qui dies passa, anys empeny”.

Vet aquí, però, que de cop i volta se’ls ha esguerrat el guió. Ara resulta que el poble s’ha cansat d’esperar que l’il·luminin amb giragonses que no mengen pa i ha decidit tirar pel dret, irreverent. Així, mentre alguns polítics encara busquen la pilota al fons de la xarxa, nosaltres ja fa dies que hem acabat el bròquil. No ens podem permetre per més temps eternitzar l’espera. De cop, gràcies a la inoportunitat històrica d’uns referèndums que ningú no s’esperava, hem tornat a poder sentir la gent, el ciutadà de carrer, entossudit a fer-se sentir, convençut que finalment se li donava la veu que havia estat reclamant a bastament. Una veu segrestada pels aparells de partit, allunyats de la gent i de la seva militància que, arronsant les espatlles, no sabia quina cara posar quan els demanaves per la paràlisi nacional on ens havíem instal·lat. Tot torna a ser on era fa trenta anys. Llàstima de temps perdut, però no és temps de laments.

Aquest diumenge tenim l’oportunitat de retornar el debat ciutadà a la lluita per la recuperació de les llibertats nacionals. Una lluita que no s’havia d’haver abandonat. Aquest diumenge tenim l’ocasió de demostrar de nou que la política ens interessa, i molt, perquè ens hi va el nostre futur, perquè volem decidir-lo plegats. Aquest diumenge hem de certificar la mort d’una manera de fer política que no accepta els reptes que la societat li planteja, l’acomodatícia, la que no busca transformar el país que hem heretat per llegar-lo més lliure i més just. Aquest diumenge el nostre vot ens ha de retornar el nom de ciutadans, amb majúscules, perquè tornarem a ser els artífexs del nostre futur. Aquest diumenge el nostre Sí contundent i inequívoc marcarà el camí inexcusable que no podran seguir ignorant. Un Sí que ressonarà al Parlament perquè en democràcia el vot serveix per decidir. I un cop el poble hagi decidit, res no podrà tornar a ser com abans.

Centenars de milers de catalans, diumenge, direm SÍ a la independència. No podem oblidar-nos-en mai més. Diumenge demostrarem que junts, podem, perquè junts volem.

És al Parlament que volem la dignitat

No discutiré aquí la importància històrica d’aconseguir que la gran majoria de diaris i setmanaris d’aquest país publiquessin, la setmana passada, un editorial conjunt en defensa de l’Estatut i que agosaradament van titular “La dignitat de Catalunya”. Un text de mínims que, amb la que està caient, s’entestava a defensar un Estatut que després de masegat i ribotejat està més mort que viu. Un estatut en qui ningú no creu però que cal brandar al vent com estendard lluent per amagar el fracàs total i definitiu de, precisament, l’Espanya autonomista que pretén reconduir. La unitat, en aquest cas, és l’anècdota, la maniobra.

L’Estatut, avui, és ja una nosa. Una arma a la que els unionistes s’aferren en veure l’avanç imparable de l’independentisme. Els tancs ja no serveixen per espantar ningú perquè ningú no se’ls creu. Calen caramels enverinats com un suposat estatut-miracle que, ens volien vendre, ho resoldria tot. Per això no es poden permetre que s’esberli l’única biga que encara sosté un edifici que amenaça ruïna. Quina defensa de la dignitat nacional podem esperar d’un text que proposen publicar la Vanguardia o El Periódico? La transversalitat, la unitat, no pot ser a costa de rebaixar les exigències fins a mínims inacceptables. Ja ens les coneixem les maniobres del PSC, amb la benedicció tripartita, per emboirar un horitzó nacional que cada dia és més nítid i clar.

La dignitat d’aquest país no és a les mans de deu magistrats espanyols, sinó que serà al carrer aquest proper 13 de desembre. La dignitat, la força i la il·lusió d’un poble que ja ha decidit que ningú no pot impedir-li triar el seu futur nacional. La dignitat del convenciment que dóna veure com els qui volen negar-nos el dret a decidir el nostre futur són incapaços d’articular un sol argument de pes. N’esperàvem molt més dels qui abonen el no. Provar de desprestigiar el moviment que organitza les consultes amb retrets ridículs només ens fa més forts, més convençuts. El carrer, encara incrèdul, comença a entendre que la nostra llibertat, el nostre benestar, només depèn de nosaltres mateixos, de si finalment decidim voler. I quan hàgim superat la por de ser nosaltres sols, serem imparables.

Però ens queda encara un darrer pas: el de dur la dignitat al Parlament. No podem amagar gaire temps més que el carrer és important, vital, però que les nacions serioses, les que fan les coses amb la fermesa i la solidesa necessària, avancen nacionalment des del seu Parlament. De res no serveix la força d’un poble que es queda a les portes d’on s’han de prendre les decisions. Les forces polítiques que avui comanden la nau de la representativitat ciutadana han fet oïdes sordes a les demandes ciutadanes. Encara esperem el debat de la ILP per un referèndum d’autodeterminació; encara esperem el suport del nostre Parlament a un referèndum que permetrà que 161 municipis del nostre país es pronunciïn sobre la independència. Ja no podem esperar més. Si el Parlament no escolta la veu del país, haurà de ser el país qui entri al Parlament.

Els silencis còmplices

Quan, des dels Països Catalans, ens girem i mirem el País Basc, sovint ho fem o des de la displicència de l’amic llunyà, que estimem però no acabem d’entendre, o des de l’admiració retòrica, que no va més enllà dels llocs comuns que, paradoxalment, ha instal·lat l’espanyolisme en el nostre imaginari. Estic convençut que alguna cosa important haurà de canviar en els propers temps si volem que la nostra solidaritat amb Euskal Herria vagi més enllà de les benaurances inofensives.

L’escandalosa manca de les llibertats democràtiques més elementals que es viu de fa temps a Euskal Herria ha estat rebuda a casa nostra amb tota la gamma de silencis còmplices a què ens té acostumada la nostra classe política tan propensa a l’ara no toca, ara no convé. Uns silencis  que han cercat en la immoralitat política de la llei de partits l’excusa que justifiqui una connivència fastigosa amb la repressió més burda de l’independentisme basc que hem vist en un estat que es fa dir democràtic.

No n’hi ha prou amb la solidaritat indispensable però minoritzada de col·lectius conscienciats. No n’hi ha prou amb atansar la mà, amb el cop condescendent a l’esquena. Trencar el silenci ja no és suficient. Caldrà alçar-se, revoltar-se amb vehemència.

Com a nació que vol ser lliure, que ja ha encetat el camí sense retorn de l’emancipació nacional, ens hem de negar a acceptar la victòria d’Espanya. La victòria del totalitarisme d’una Espanya que només es concep una, grande y libre a costa de la submissió dels pobles que ha esclavitzat durant segles. La victòria de la injustícia, de l’eliminació sistemàtica de l’adversari. La victòria dels qui intenten evitar, per tots els mitjans, que al País Basc hi pugui haver un diàleg polític que permeti resoldre el conflicte donant la veu al poble.

Perquè, siguem clars, Espanya, per ara, ens està guanyant. La seva és la victòria del nostre silenci, de la normalitat amb què els ciutadans hem acabat acceptant les detencions, la repressió, l’amenaça, l’extorsió política. La seva és la victòria de fer quallar la idea que l’esquerra abertzale és el problema, que amb l’independentisme compromès les lleis són relatives i la legalitat mal·leable. La seva és la victòria de la mentida institucionalitzada com a arma de deslegitimació de qualsevol moviment d’alliberament nacional.

La seva és, també, la victòria del cansament. Un cansament que ens ha fet abaixar la guàrdia, que ens ha afeblit i ha permès que s’instal·lés entre nosaltres el desànim i que aquells emotius esgarips pel tancament de l’Egunkaria s’hagin fos com un terròs de sucre.

Ens cal, doncs, reprendre el tremp. La lluita és llarga i cap derrota no és definitiva si mantenim el poble viu i bategant, alegre i combatiu que deia l’Estellés. Els Països Catalans hem d’estar a primera línia en aquesta lluita desigual perquè al País Basc hi pugui haver una sortida política. La victòria final ha de ser nostra perquè tenim la raó.

Conjurem-nos a desterrar el silenci. Que se senti, insistent, la nostra veu mentre quedi un sol patriota empresonat. 

13D: l’obligació de votar

El proper 13 de desembre els independentistes d’aquest país viurem una jornada que havíem somniat amb fruïció però que no acabàvem de veure arribar. Ja ho sé, el referèndum no és vinculant, em direu. Però no em podreu negar que la il·lusió i el desacomplexament que aquests dies experimenta el sobiranisme banal –i que em perdoni en Billig– no té via de retorn fàcil. Tot el procés està sent, per molta gent, revelador, iniciàtic. Molts catalans s’adonen ara, amb claredat diàfana, que els seus marcs de referència mentals, que la seva sistematització del món, eren clarament independentistes. Ara han comprès per què no se sentien còmodes amb una explicació de la nostra situació nacional basada en l’estereotip i, sobretot, en la por. Ens hem descobert, com a nació, sobiranistes. I ens ha agradat.

Però, en aquest cas, les raons aclaparadores pel sí no són l’únic argument que ens ha d’empènyer a anar a votar. Hi ha, abans de res, l’inexcusable convenciment que mai no podem renunciar a mantenir la dignitat democràtica per sobre de qualsevol altre valor. Com a ciutadans que ens volem lliures, no podem claudicar davant els embats del totalitarisme disfressat de democràcia. Qualsevol català, tingui l’opinió que tingui sobre el futur que ens hem de donar com a nació, no hauria de permetre que, sota l’excusa de qualsevol llei, s’impedís que el poble doni la seva opinió sobre qualsevol tema. Més encara quan aquest tema és precisament la pròpia capacitat de decisió. Quin argument pot sostenir que es prohibeixi consultar els ciutadans? Quina fosca i recargolada concepció patrimonial de la democràcia pot justificar que el poble no sigui capaç de triar el seu propi camí?

L’obligació de votar el proper 13 de desembre és l’obligació cívica d’enfrontar-se a la injustícia i a la imposició. Els ciutadans d’aquest país vam haver de lluitar per aconseguir que es retornés la veu al poble. Ara ens cal reblar el clau i que la veu sigui completa. No hi ha democràcia si no hi ha llibertat i la llibertat no ho és si no és sencera. Poder decidir com a societat madura i adulta vol dir ser capaços de plantejar-nos els nostres propis reptes. I fer-ho en llibertat vol dir que ningú no pot segrestar la veu del poble amb subterfugis demagògics.

Hem encetat el camí de decidir què volem ser. És un camí sense retorn que ens ha de dur, també,  a bastir un sistema democràtic que no tingui els peus de fang. Però triem el que triem, fins i tot si triem quedar-nos on som, mai no hauríem de tornar a ser un poble mesell i submís que es deixa arravatar la dignitat de poder decidir.

Les consultes del 13 de desembre ja no són per demostrar que el poble pot organitzar un referèndum per forta que sigui l’oposició a què s’enfronti. Això ja ho va fer Arenys de Munt. El 13D ens hi juguem la credibilitat com a poble. Haurem de decidir si permetem que algú altre ens digui què podem i què no podem votar. O haurem de decidir que la llibertat és a les nostres mans. Si estem convençuts que ningú no ens pot impedir d’expressar la nostra opinió, el 13D tenim l’obligació de votar.

De pluja fina, autoodi i nació-pizza

M’he llegit amb atenció la conferència que fa uns dies va dictar Carod-Rovira. Amb l’atenció que es mereix qui va enlairar les ànsies del país per, tot seguit, llençar-les balcó avall. Si no li tenim en compte aquesta amargor prepotent a què ens té acostumats darrerament, hem de concloure que la lliçó ens sona a massa sentida. No s’adona, en Carod, que el seu temps, o al menys el temps de la pluja fina, ja fa dies que va caducar i que faria bé de no voler donar lliçons a ningú. Segurament encara té moltes coses a dir, el vicepresident –com es cuida molt bé de recordar-nos–, però el patriotisme social ja ha estat a bastament teoritzat, precisament des de les files socialistes. El text en si decep la gran expectació, tàctica, que en van generar. Cal llegir-lo més en clau d’equilibris de poder al tripartit que no d’unes aportacions al sobiranisme teòric que ja havíem sentit.  

Hi he trobat, això sí, algunes novetats que mai no havia sentit amb tanta profusió en boca d’un teòric independentista. L’apel·lació constant al “nacionalisme essencialista” que ell usa com a arma llencívola, en oposició a la nació multi-culti, moderna i oberta, espaterrada diria jo, a qualsevol incorporació vingui d’on vingui i respecti o no la nació que l’acull. Perquè, a parer d’en Carod, la nació és una cosa que es fa i es desfà cada dia, que la fem tots plegats amb les nostres aportacions i com més diversa, transversal i vària molt millor. La nació-pizza en podríem dir. Una menja que pot arribar a ser indigesta perquè no tots els ingredients casen i menys encara si vols prescindir de la base. Carod assegura que la nació catalana s’ha de bastir sobre un projecte de futur però desempallegant-nos dels nostres fonaments nacionals: “la llosa del passat no pot ser tan gran que ens impedeixi alçar-nos i avançar” (sic). Amb adjectius com aquests o de l’estil de “romanticisme catalanesc” Carod vol reblar el clau de la desnacionalització del nostre país que tan lluny ha arribat amb aquest tripartit. Vol construir una nació espúria, alçada sobre el fangar dels interessos més immediats i repudiant unes arrels històriques, culturals i nacionals que el deuen fer sentir poc cosmopolita. I és que per remenar la cua entre l’elit cultural del socialisme català cal fer ben palesa la fe del convers. D’això sempre se n’ha dit autoodi, una patologia dels pobles sotmesos que han perdut fins i tot la dignitat de l’autoestima.

La trampa de Carod és que el seu missatge de renúncia a l’arrel nacional també es pot llegir a l’inrevés. No cal renunciar a un Estat propi per construir una nació inclusiva, transversal i solidària. No ens cal renunciar als nostres signes d’identitat nacional per fer que els nouvinguts s’hi sentin acollits. Cap nació del món, amb estat o sense, es planteja dissoldre’s per fer-se estimar. Catalunya, que ha estat sempre una terra d’acollida, no pot avergonyir-se del que és. Qui vingui, si decideix quedar-se, ho ha de fer conscient que el país és viu però mil·lenari, i estimar-se’l perquè és acollidor però també perquè té un passat de lluita incansable per la seva llibertat.

Més d'un pam de net

Els recents casos de corrupció que envolten destacats polítics i empresaris de tota mena han encès els llums d’alarma en una societat que, de fa temps, mostra evidents símptomes de distanciament amb la seva classe política i una desconfiança malaltissa amb qui gestiona la cosa pública.

Tot i no oblidar mai la presumpció d’innocència i, sobretot, les formes maldestres a què ens té acostumats el jutge Garzón, no cal estripar-nos ara les vestidures per una utilització immoral de la política que tots hem anat tolerant mentre callàvem públicament el que en privat era un clam.

Tot això és cert, però no ho és menys la impúdica exhibició que des del poder de la metròpoli n’han fet. Tots recordem encara que el jutge Garzón –que va ser al govern del PSOE– no va tenir cap prevenció ètica en empresonar centenars d’independentistes per tal que les Olimpíades barcelonines fossin en major glòria de l’espanyolisme de sempre. No fos cas que quatre catalans els ho espatllessin. Encara no fa ni un mes que detenia i escapçava de nou qualsevol intent de fer política independentista al País Basc. Vull dir que la imparcialitat d’aquesta mena de jutge encara s’ha de demostrar. És clar doncs que, més enllà de culpabilitats evidents, s’ha buscat esmicolar l’autoestima dels catalans, fer-nos creure que som incapaços de governar-nos amb eficiència. El pare-Estat ens apareix com el salvador que ens pot garantir la seguretat que tot nen petit necessita. En un moment en què el sobiranisme pren força, rosegar els fonaments de la societat catalana i adobar la desconfiança és una tàctica, segurament desesperada, per mantenir-nos sotmesos.

Perquè tot i acceptar que en el món de la política hi ha gent que s’aprofita en benefici propi dels immensos recursos que hi volten, no podem escampar obertament el dubte sobre els milers de persones que honestament gestionen els nostres cabals públics amb eficiència. La frase ja és un tòpic: la política és un mal necessari. Desmuntar el sistema, desmotivar-nos-en, no és cap solució. Necessitem la política. És més, necessitem molta més política. S’han fet moltes coses ben fetes i només ens manca l’autoestima suficient per fer definitivament les que cal fer.

Dit això, cal reconèixer les deficiències del sistema que hem heretat d’una transició mal feta. Cal reinventar unes estructures de partit que s’han fet tan grans que han acabat engolint les institucions. Cal una regeneració democràtica que enllaci amb la clara voluntat d’avançar cap a un país lliure i eficient. Ens cal una nova llei electoral que permeti retornar el control de les institucions als ciutadans. Llistes obertes, limitació de mandats, limitació de despesa electoral, transparència en els contractes públics, control independent... Cal evitar la temptació. Cal fer transparent el finançament dels partits i evitar la xarxa de clientelisme que volta el poder i cal, sobretot, assegurar el finançament adequat de les institucions. El de la Generalitat i, especialment, el dels ajuntaments.

Una constatació: sense sobirania real seguirem amb les mans lligades.

Por de la unitat

Tornàvem eufòrics, dissabte, d’Arenys de Munt. Exultants. Més d’un centenar de municipis ens hi aplegàrem no només per constatar la fortalesa, l’enteresa, d’un moviment ja imparable, sinó per assistir al que fou, amb tota claredat, l’acta de defunció del catalanisme de via estreta que ens ha emmanillat nacionalment durant anys. El 13 de desembre ha de ser la constatació que tenim una nació preparada per conquerir la seva llibertat i per fer-ho des del moviment civil que, de nou, ha estripat les costures d’un sistema representatiu que ha deixat de recollir els anhels dels ciutadans.

Tanmateix, la nostra força és alhora la nostra feblesa. Són tendres encara els mastegots i la fragilitat dels acords, sovint a contracor, espurnegen entre crides a la unitat del sobiranisme. Són crides llençades al vent, retòriques, que apamen la gravetat del moment però que no tenen ni el coratge ni la generositat suficient per emprendre el camí que ens dugui a un moviment ampli que aixoplugui l’independentisme de base.

És commovedora la capacitat del nostre poble per organitzar-se, una vegada i una altra, en la defensa dels seus drets nacionals. Cap nació no té la fortalesa d’un moviment ciutadà com el nostre que ja no sigui lliure. I això és perquè no n’hi ha prou amb la força indiscutible d’una societat civil musculada, amb mil i una entitats ciutadanes, amb centenars de municipis que, des del carrer, promoguin la resistència abrandada. No n’hi ha prou amb múltiples petites crides a l’acció conjunta, ens manca la unitat d’acció indispensable per tal que el projecte arribi a port.

No podem témer les renúncies personals que caldrà fer per bastir un procés realment unitari. No podem escudar-nos més en moviments amplíssims però escapçats. Ens cal un moviment nacional que aplegui totes les sensibilitats, segur. Però ens cal encara més la generositat i la confiança de tots plegats per tal que aquest moviment pugui actuar amb autoritat, sense veure’s qüestionat a cada passa. Hem de tornar a refiar-nos de la política i de la bona fe dels nostres savis. Arribarem al moment en què, un cop establerts els objectius, ens caldrà treballar disciplinadament per aconseguir-los. Sense rabejar-nos en el matís, en la discussió estèril que disgrega. Ens cal treballar plegats, però no cal que tots ho vulguem fer tot.

I no només ens cal la unitat tan cobejada. Ens cal organització, direcció i estratègia conjunta. Si tenim això, la victòria només pot ser nostra. No ens caldrà apel·lar contínuament a una unitat retòrica perquè haurem vençut la por a la diferència. La unitat, fins i tot en la discrepància, és el ciment amb què s’han bastit les grans nacions.                           

No sabria dir-vos, a hores d’ara, si Reagrupament serà capaç de liderar aquest procés, però el que és segur és que per primera vegada el sobiranisme té una estratègia, bastida des de la transversalitat, que planteja amb una simplicitat escruixidora el camí a la llibertat.

Ja n’hi ha prou de discutir de lideratges. Que no ens faci por la unitat.

13D: Cita amb la història

El proper 13 de desembre, boi un centenar de poblacions del nostre país realitzaran, simultàniament, una consulta ciutadana per preguntar als seus convilatans si estan d’acord que la nació catalana esdevingui un estat independent. Serà, de fet, un referèndum nacional, malauradament sense validesa, però que posarà sobre la taula la maduresa d’una nació que ha perdut la por de lluitar pel seu destí. Una nació que ja no es refia d’una estructura de partits que sovint sembla més el problema que la solució. És l’hora, també, dels ciutadans. De la gent que tossudament no ha defallit mai en la defensa aferrissada dels drets nacionals d’aquest país. De la gent que sempre ha confiat en el redreçament de la nostra història.

Vilafranca també serà una d’aquestes viles, conscient que vivim un moment històric que ens durà a la plenitud nacional del nostre país. Un país que s’ha caracteritzat per defensar les seves llibertats nacionals i democràtiques, incansablement, fins a l’extenuació. Tenim avui, doncs, la responsabilitat de seguir lluitant. De recobrar l’esperit que no fa tants anys ens va fer forts quan l’Assemblea de Catalunya era capaç d’una transversalitat i d’una unitat que només hem tornat a veure a Arenys de Munt. Perquè cal ser conscients que la consulta no és només un acte de sobirania nacional, de dignitat nacional, que ho és, ni tampoc un acte de radicalitat i aprofundiment democràtic, que també ho és, sinó que és, principalment, la denúncia d’un poble que viu en una situació d’anormalitat democràtica i nacional. Un poble a qui se li prohibeix decidir el seu futur. Per això la responsabilitat és de tots plegats. Perquè un poble que no pot triar democràticament el seu futur, no pot ser un poble lliure. I qui pot sentir-se lliure sabent el seu país esclau?

Els qui creiem que les nacions tenen drets democràtics i que la sobirania popular només resideix en el poble, hem d’alçar-nos definitivament i trencar el silenci còmplice.

El proper 13 de desembre tota la nació ha de ser un clam. Un clam de fermesa i d’esperança. Un clam, un sol clam, sense matisos. Perquè la llibertat no en té, de matisos. La llibertat o és completa o no és llibertat. Els Països Catalans s’han cansat de reclamar justícia. Hem decidit triar el nostre futur i, quan ho decideixes, no hi ha força capaç d’aturar-te, perquè no hi ha res tan motivador com assumir la pròpia dignitat.

Hi ha un abans i un després del referèndum d’Arenys de Munt. El procés d’emancipació nacional ha començat i només depèn de nosaltres que no s’aturi. Ens caldrà coratge i determinació. Ens caldrà la força de saber la llibertat a prop. La història ens ha reservat el 13 de desembre per fer-nos sentir. Que el món sàpiga, i que ho sàpiga Sepharad, que els pobles no poden ser si no són lliures. Alcem-nos units i comencem a caminar conscients que els passos fets ja no es poden desfer. La història ens ha reservat una data: fem-nos-en mereixedors.

La unitat

El retret que més sovint es fa, ens fem, al sobiranisme, i també per extensió al catalanisme en general, és la perpètua batussa entre tots plegats defensant petites parcel·les d’un poder aparent. Certament el caïnisme és un dels mals que ha corsecat de sempre el vigor inesgotable d’això que en diem eufemísticament la societat civil. Ens manca, sovint, sentit d’estat i en canvi anem sobrats de petulàncies mal dissimulades. En un país on el poder real és escàs, l’aparença cobra un sentit inusitat i sortir a la foto esdevé d’una importància cabdal.

D’altra banda, però, cal no sacralitzar la unitat com si fos un bé suprem intocable i indiscutible. Per aconseguir una unitat farisaica, sovint calen renúncies que invaliden els processos i que fan, de la pròpia unitat, la trampa en què ens envesquem. La discrepància és saludable si pretén avançar, si està disposada a negociar i si sap quins són els propis límits. Hi ha d’haver un camí comú, fins i tot en el desacord, que tots pretenem recórrer. I és en aquest camí, tot i semblar desunits, que el país avança amb força.

Dic tot això perquè ara sembla un desastre de dimensions bíbliques la batussa entre les Plataformes socials i Decidim!, la plataforma de càrrecs electes, per dirimir qui s’enduu la glòria d’organitzar els referèndums per la independència que es faran en aquest país els propers mesos. Ens fa més mal l’exageració que el desacord. És evident que les entitats de la societat civil no han vist amb bon ulls l’aterratge dels partits polítics en l’organització de les consultes sobiranistes. Uns partits, tot s’ha de dir, que setmanes abans de l’èxit clamorós d’Arenys de Munt, no en donaven ni un duro i que, un cop vista la dimensió que prenia la iniciativa, s’han afanyat a treure-hi el cap. Res de nou. És, també, la seva feina. S’hi juguen càrrecs i prebendes. També tractaven amb displicència Reagrupament fa dos dies i ara, que veuen l’embranzida, treuen el trabuc gros. És ben cert que poca credibilitat ens poden demanar quan ara aposten per unes consultes sobiranistes que ells mateixos ens havien negat mesos abans al rebutjar prepotentment la tramitació de la ILP per un referèndum d’autodeterminació al Parlament.

Però també és cert que si aquest país se n’ha de sortir, haurà de ser, també, amb l’ajut dels partits polítics que s’arrengleren a l’eix nacional. Probablement no serà amb l’actitud actual d’un Parlament que viu d’esquena al batec de la gent, però un cop esberlada l’esclerosi i la somnolència que ens té enfangats, s’iniciarà una nova etapa de compromís mutu on la unitat, discreta però efectiva, serà la nostra força.

Ens cal doncs refer el diàleg. El fracàs no és una opció, però tampoc no ho és l’altivesa. No ens pot donar lliçons qui sembla pretendre esmorteir el procés ni qui només el concep a la seva manera. Cal recompondre, amb urgència, la unitat d’acció si no volem sumar zero. Sense vedettes ni prejudicis, amb generositat i humilitat. Només amb la força de saber-nos companys de viatge, arribarem al destí que ja s’albira.

L'hora de fer el pas

Dissabte passat es constituïa Reagrupament, una formació que aposta obertament per deixar de fer veure que estem interessats en el futur nacional del nostre país, i fer entendre al poble català que cal fer el pas, decididament, cap a la constitució d’un estat independent. Els més de 1200 associats que omplíem a vessar el Palau de Congressos de Barcelona, la seva transversalitat ideològica i el seu convenciment que la independència és, finalment, a tocar, no feien sinó donar un impuls inesperat a un moviment creixent. Una marea que ha anat prenent cos per donar resposta al cansament i l’orfandat de propostes que pateix el sobiranisme, segrestat i maltractat per una ERC que ja fa temps que va perdre tota credibilitat o per unes CUP que veuen en la independència un dels seus fronts de lluita concurrents, però que no acaben de decidir mai passar a l’acció.

L’stablishment polític actual, el famós oasi català, no ha pretès mai anar més enllà de gestionar les engrunes de poder que ens reparteixen des de Madrid. Per això el missatge de regeneració democràtica de Reagrupament els fa més por que la pròpia independència. Perdre el control de la teranyina d’interessos que voregen el poder autonòmic els aterreix. D’aquí els atacs contra Carretero. D’aquí també el silenci mediàtic, directament proporcional a l’impuls que prenia la iniciativa del “metge de Puigcerdà”. Proposar que la política no sigui un medi de vida etern és una bomba de rellotgeria que tots els qui en viuen –i en viuen molt bé!– no estan disposats a deixar esclatar. La política, com a servei temporal a la societat, gairebé altruista, no pot ser només un ideal romàntic. Cal bastir els mecanismes democràtics que ens permetin el control i la independència moral dels nostres representants. I això no és impossible malgrat que, en aquest país, ho pugui semblar.

Tampoc no ho és la independència de la nostra nació. Cal recobrar-se d’aquesta por atàvica que ens tenalla, que no respon a cap argument objectiu, però que s’ha instal·lat als nostres cors després de 300 anys de derrotes. Cal reconèixer d’una vegada que l’entesa amb Espanya és impossible, sobretot perquè per entendre’s fan falta dos i Espanya no té cap intenció de deixar de ser com és. És hora, doncs, de fer el pas. Només depèn de nosaltres. Només depèn que prenguem el camí de tantes nacions que ens han precedit i decidim començar a caminar tots sols. És l’única decisió que és exclusivament a les nostres mans. Fa gràcia sentir com ara Artur Mas té l’ocurrència de dir que un dia o altre haurem de reclamar el concert econòmic. Si noi, si hem estat incapaços de negociar un trist finançament de comunitat autònoma, ara serem capaços de negociar el concert! Que no pretenguin enredar-nos més. No hi ha res a negociar amb qui no està disposat a fer-ho. Comencem a creure en el propi país i assumim que si volem, podem. És l’hora de fer el pas, de posar el patriotisme per davant dels propis interessos. Hi haurem de ser tots, però no podem esperar ningú. Dissabte aquest país va començar a caminar. Qui vulgui, que s’hi afegeixi.

Allò que interessa

Davant l’allau d’arguments incontestables que el sobiranisme està llançant en els darrers anys per justificar, sense ambigüitats, la necessitat imperiosa d’un estat propi per a la nostra nació, hem d’oposar-hi l’escassedat argumental de l’unionisme. Unes mancances que sovint s’amaguen rere l’exigència que siguem els independentistes els qui hàgim de justificar, una vegada i una altra, tot l’enfilall de motius que ens duen a estar convençuts que la societat catalana se’n sortiria molt millor sense el llast de dur l’Espanya eterna enfilada a la gepa. Ells, els unionistes, els espanyolistes, o digueu-los com vulgueu, els qui creuen que no ens mereixem l’emancipació nacional i que hem de seguir sent un regió d’Espanya, el “nordeste peninsular”, ells, com us deia, mai no sembla que hagin d’argumentar què hi guanyem mantenint-nos sota el jou espanyol.

Sovint, en el clímax de la nul·litat argumental, ens etziben allò tan suat que del que cal parlar, ara, és de ”allò que interessa la gent”. Com si la independència no interessés ningú i, ells, que estan per sobre del bé i del mal, fossin els dipositaris del que realment interessa els ciutadans.

Ho veiem massa sovint, però de vegades s’exemplifica amb cruesa. A l’últim ple, assistírem al vot connivent del PSC amb el PP per tal que la bandera espanyola onegés al nostre ajuntament mentre es volia prohibir l’estelada. Sortosament no se’n van sortir. Ja sabem que els no-nacionalistes les tenen aquestes coses: no discutirem pas ara de banderes, que això no interessa la gent, però, per si de cas, deixeu-nos-hi l’espanyola que es veu que aquesta no crea conflicte. Com si el conflicte fos nou!

Ja es va veure que el que interessa la gent és, tal i com va repreguntar ICV, per quins set sous la gespa a Vilafranca s’entesta a ser verda i els jardins públics plens de flors, quan de tothom és ben sabut que això no és ni sostenible ni ecològic. On s’és vist gastar aigua per regar! Aquesta i no una altra és la preocupació ciutadana que ens treu la son. Es veu que hem de renunciar a uns parcs que finalment han deixat de fer vergonya i apostar pel model de rotonda erma que costa 300.000€.

Jo, incrèdul de mena, estic convençut que el que realment interessa la gent és el que podríem arribar a fer si Espanya no ens robés 21.000 milions d’euros cada any. Això són 60 milions d’euros al dia, 3.000€ per persona any, 12.000€ per família. Us podeu imaginar els hospitals, guarderies, residències, etc... que podríem arribar a fer, només en un any? No podrem garantir una societat justa ni els serveis necessaris d’una societat avançada mentre patim un espoli del 10% del nostre PIB. Només gestionant nosaltres mateixos els nostres recursos podrem construir una societat justa i equilibrada. Només la independència ens permetrà desplegar la llei de la dependència, pagar les jubilacions dels nostres avis, que els nostres alumnes no s’hagin de pagar mig portàtil...

Parlar d’independència és precisament parlar d’allò que interessa.

A propòsit d'Arenys

Per molt que s’esforcin a negar-ho, la repercussió política de la consulta d’Arenys de Munt del passat 13 de setembre depassa qualsevol de les expectatives que s’hi havia dipositat. La virulència dels aparells de l’Estat Espanyol es complementa amb la displicència i el to desmenjat amb què des del president de la Generalitat fins als ideòlegs del PSC  −de bracet amb ICV, el PP i C’s− s’hi ha referit. Acostumats com estaven a menystenir l’independentisme desterrant-lo als inferns de la radicalitat minoritària, ara no han sabut com respondre a una altra mostra, potser la més clara, de la transversalitat ideològica que recorre el sobiranisme avui a casa nostra. Precisament la força increïble del referèndum d’Arenys i dels molts que vindran en els propers mesos, és aquesta amplitud de l’aval que ha recollit i, per sobre de tot, la unitat de totes les forces polítiques i socials que hi donaven suport. Units en la diversitat per a un objectiu comú, que no és altre que la independència del nostre país.

Cal no confondre’s en aquest punt. Juntament amb els partits que ara proven de treure’n el rèdit que no han sabut recollir en anys de renúncies al Parlament, també tenim els qui volen aigualir el procés, destacant únicament el caràcter democràtic de la consulta. És evident que una consulta popular, un referèndum, constitueix per ell mateix un exercici d’aprofundiment democràtic. Però per fer només això haguéssim pogut preguntar qualsevol altra cosa. El fet de preguntar als ciutadans si creuen que els Països Catalans han d’esdevenir un estat independent no fa sinó posar sobre la taula el problema subjacent de la manca real de llibertats democràtiques en què el poble català es veu sotmès. Constatar, a més, que ni els ajuntaments ni el govern del país no tenen competències per a fer una pregunta tan senzilla, evidencia d’una manera exemplar per què, precisament, ens cal la independència: per tornar a ser una nació capaç de triar el seu propi destí. Han demonitzat la consulta, no per democràtica sinó per independentista.

El destacable és, doncs, el coratge ciutadà. La constatació que malgrat les pressions espanyoles, la jutgessa, la Falange, malgrat la por amb què han intentat boicotejar la consulta, malgrat sentir-se abandonats pel seu propi govern: malgrat tot, el poble, finalment, s’ha alçat per reclamar el seu dret inalienable a dir sense por. I això és important perquè res no ens serà donat amb placidesa. Cal ser conscients que, per defensar el nostre dret a ser, ens caldrà la confrontació amb l’Estat. És clar que cal cercar les escletxes del sistema per seguir avançant, però cal assumir que arribarà el dia en què ens caldrà esberlar la pedra sencera. Tenim la raó i tenim la força: no defugim més el conflicte.

És en aquest sentit que les consultes han de ser la punta de llança d’un poble que s’ha cansat de proposar, d’una nació que vol recórrer el seu propi camí. Per això ens caldran uns ajuntaments valents, que defensin la justícia abans que una legalitat imposada. Caldrà evidenciar el conflicte.

Ahir al carrer, demà al Parlament

Deia l’Unamuno que als catalans ens perd l’estètica, i no li’n faltava raó. És sorprenent la capacitat de gesticulació que som capaços de demostrar en moments d’eufòria i, alhora, l’escassa constància per aprofundir en el gest. Aquests darrers dies de febrada nacional, tot ha estat superlatiu, com de costum. Hem fet una gran Marxa de Torxes, la setena, cofois de ser on érem l’any passat. Hem emplenat els carrers de Barcelona, estelades al vent, per tornar a reclamar que volem un estat propi. Si fa no fa, com l’any passat. De ben segur que enguany n’érem més i que l’any vinent encara en comptarem molts més, perquè és indubtable que el sentiment independentista, la certesa que els temps d’entesa amb Espanya s’han acabat, va en augment cada dia. Per arrodonir-ho, un petit poble del Maresme ha estat capaç de donar-nos una lliçó de fermesa, dignitat i empenta. Una empenta que trobem a faltar en les formacions polítiques que ara s’afanyen, amb desgana, a treure’n tot el rèdit que poden. No han entès res. No han comprès el gest digníssim dels qui han defensat la llibertat més enllà de la retòrica, dels qui han posat el país davant de tot. 

Ha estat, el d’Arenys, un gest de convicció en la defensa dels drets fonamentals de tots els pobles: el dret a expressar en llibertat quin és el futur que volen per la seva nació. Un gest que ens emplaça a tots plegats. Que demana, avui ja, centenars de consultes. Centenars d’ajuntaments que s’alcin, més enllà de la consulta, per prendre’s el dret irrenunciable a la pròpia llibertat. La capacitat de ser, col·lectivament, no es negocia. En una altra Sinera, Espriu ja ho deixava clar: “que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures”. I no hi ha llibertat sense capacitat de decidir. Arenys ha començat a decidir. Ara hem de ser nosaltres els qui continuem el camí encetat, decididament. 

Però no ens enganyem. Res no s’ha guanyat encara. Els gestos, com els mots, se’ls enduu el vent quan no hi ha la ferma intenció de trencar aquest cercle pervers. Instal·lats en la queixa, ens neguem el somni a cops de renúncies. Fingim no saber que el somni és a les nostres mans, mentre repartim la culpa a petits bocins. 

Ho deia en Carretero amb una barreja de contundència i lucidesa: els actes de sobirania els hem de fer a dins del Parlament, no a fora. Mentre l’estètica tan sols ens ha dut fins a la porta, ens cal construir les bases que ens duguin l’èpica necessària per proclamar el somni. Que ho tinguem clar: només si som capaços de creure en el nostre propi somni, podrem vèncer la por que ens tenalla i que ens manté esclaus. Repetellats en la comoditat que no ens compromet, només podem gesticular amb vehemència. Podem votar tantes consultes com vulguem, tan retòriques com necessàries. Però la consulta que hem de guanyar és la que dugui al Parlament una majoria de diputats que s’hagin compromès a proclamar unilateralment la nostra condició de poble lliure. Ens cal alçar-nos i fer el pas que ens durà de la incertesa a la plenitud. Ens caldrà exigir el compromís als nostres parlamentaris, però també ens haurem d’exigir el nostre propi compromís.

Clandestins

Per als que ja tenim una edat i ens ha tocat viure etapes de la història d’aquest país que crèiem superades, és una sensació angoixant i d’una profunda frustració comprovar que encara hem de lluitar per tenir el dret de poder votar en llibertat. El matís no és balder. La democràcia no consisteix només en la possibilitat del vot. També Franco va organitzar alguna votació amb resultats sorprenents, si més no numèricament parlant. La democràcia ─més enllà d’altres debats que ara no vénen al cas─ es basa en la llibertat d’elecció, en la llibertat d’expressió i en la llibertat d’opinió. Ara resulta que votar el que no interessa al govern espanyol és il·legal. No perquè se’n discuteixi la radicalitat democràtica de la seva convocatòria, ni perquè es qüestioni la llibertat absoluta amb què els ciutadans d’Arenys de Munt se sentiran diumenge. Tot això sembla que és accessori per al poder d’un estat que ens vol eternament vassalls: l’important és que es qüestiona el control absolut que des d’Espanya es vol mantenir sobre el nostre procés d’emancipació nacional. Per això, aquest Estat tan democràtic, modern i d’esquerres, ens envia un candidat de la Falange a defensar les seves tesis davant la jutgessa que ha servit de corretja de transmissió de les ordres de l’espanyolisme més ranci.

El ridícul estrepitós en què s’ha empantanegat Espanya intentant impedir un referèndum del qual no els agrada la pregunta, només és comparable amb l’estupidesa de la majoria dels arguments que tant des d’Espanya com des del col·laboracionisme català s’han esgrimit en les darreres setmanes. Els espanyols, tant els d’allí com els d’aquí, segueixen convençuts que quan Moisès va baixar de la muntanya duia els deu manaments en una mà i la Constitució espanyola a l’altra.

Que el nostre procés d’alliberament nacional desborda la Constitució espanyola és evident. Que haurem de transgredir la legislació espanyola, també. I quin problema hi ha? Ningú no ha deixat de ser esclau amb les lleis de l’amo. La qüestió és senzillament de justícia històrica i de fins a quin punt els catalans brandarem prou autoestima com per a dur el procés fins al final amb el cap ben alt i la dignitat per bandera.

Ara ens volen impedir que votem. Només que sigui per fermesa democràtica hem de cridar ben fort, com fa la campanya, “vull votar”. Ja no és important el resultat en sí mateix, hem de sortir a votar a cada poble d’aquest país. Demostrar-los que tot i que ens vulguin imposar les lleis, no ens podran prendre mai la dignitat de poble.

Tenim davant nostre una oportunitat única per començar a dibuixar un futur de fermesa nacional i de radicalitat democràtica. Tant la societat civil com, sobretot, les forces polítiques que tant semblen escarrassar-se per superar el desencís ciutadà, han d’afrontar aquest repte amb l’enteresa de saber-se defensors de la voluntat popular.

La nostra força ha de ser, des d’ara mateix, la desobediència a un Estat que ens nega. Que floreixin referèndums, que maduri la nostra consciència irrevocable de llibertat. I que, arribat el moment, seguem arran!

Tornem a caminar

L’estiu del 1976, tot just mort el dictador, va recórrer el nostre país la Marxa de la Llibertat. Fou una iniciativa del moviment democràtic que reclamava la llibertat tan de temps segrestada. L’aleshores encara ministre espanyol de l’interior, l’incombustible Fraga, va prohibir-la i envià les forces armades per reprimir-la. L’Assemblea Democràtica no es féu enrere: “Reafirmem que els objectius de la Marxa són relacionats amb l'autodeterminació del Països Catalans i l'amnistia. (...) No creiem necessari desconvocar la Marxa de la Llibertat perquè considerem que és un dret inalienable dels pobles (...) d'ésser protagonistes de la conquesta i gaudiment dels seus drets nacionals i democràtics.” Després vingué la transició, la “democràcia” i allò que, amb clarividència, en Xirinacs batejà com “la traïció dels líders”. El poder féu oblidar els Països Catalans i els càrrecs l’autodeterminació.

Han passat més de trenta anys i l’esperit de la Marxa de la Llibertat segueix tan viu com abans. Hem avançat, però nacionalment som en érem. La nació catalana segueix reclamant, amb paciència però amb insistència, el seu dret irrenunciable a la llibertat.

Dijous Vilafranca viurà la 7ª Marxa de Torxes, una marxa de torxes que enguany s’ha fet nacional, amb una clara proposta de futur per al nostre poble: l’emancipació nacional, la independència. És cada vegada més clar que no hi ha altra possibilitat de futur per al nostre poble que, com les altres nacions, ser l’únic dipositari del seu propi destí. Cada vegada hi ha més gent, de tota mena i condició, convençuda que l’autonomisme és mort, que la via d’entendre’ns amb Espanya és un camí que només pot dur a la nostra dissolució en una Espanya que no vol renunciar al “derecho de conquista”. És cada dia més evident que la nostra recuperació nacional, però també cultural i econòmica, passa per deixar de ser l’ase dels cops de qui ens escanya, de qui impedeix que ens refem en el nostre orgull de nació capdavantera. Cada cop més catalans entenen que la construcció d’uns Països Catalans lliures, socialment justos i econòmicament viables passa inequívocament per desempallegar-nos de la feixuga càrrega de l’esclavitud que fa més de 300 anys que ens atenalla.

I malgrat tot, heus aquí que encara hem de sortir de nou al carrer per reclamar l’evidència, per exigir de nou a les nostres forces polítiques la fermesa i la dignitat nacional que van guardar-se al calaix aquell 1976.

Tornen a venir dies d’abrandament, dies de sentir la pàtria a flor de pell, dies en què, de nou, és el poble qui haurà d’il·luminar el camí, l’únic camí. Recollim el testimoni d’aquella llunyana marxa i, torxa en mà, proclamem de nou “Poble català, torna a caminar!”. Que el foc compartit, aquesta flama tan temuda pels enemics de la llibertat, esdevingui el símbol de l’objectiu comú. Encenem el país de torxes i, amb la força del foc que ens agermana, a la manera de l’Espriu, cridem ben fort “ara digueu: ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.”

De constitucions i anarquies

És cada dia més evident que, finalment, els ciutadans d’aquest país ens haurem, una hora o altra, de definir en l’eix nacional. I també és clar que les opcions a triar en aquest eix són cada dia més diàfanes: o unionista o sobiranista. Ho vèiem clarament en aquestes mateixes pàgines la setmana passada. Frec a frec compartien plana, d’una banda l’argumentada demostració de la impossibilitat d’arribar a cap acord amb Espanya, i de l’altra la típica amenaça de l’unionisme: independència equival a anarquia.

Els unionistes, que s’han quedat sense arguments que ens engresquin a mantenir-nos en un estat que ens maltracta, acostumen darrerament a apel·lar a la legalitat –la seva, és clar–, a la Constitución i a l’Estatut. Tot en un va intent de fer-nos caure en la trampa de creure’ns subsidiaris del poder espanyol. És evident que cal provar de fer les coses atenint-se a la legalitat, a les regles del joc, sense estirabots innecessaris. Però quan la legalitat és precisament la corda que et manté lligat, quan les lleis són fetes no per donar cabuda a la justícia sinó per perpetuar un status quo que fa 300 anys que ens sotmet, aleshores, amics, certes legalitats són una nosa que la justícia ha de superar.

Espanya, reconeguem-ho, no té cap intenció de facilitar la llibertat dels pobles que té sotmesos. Fatxenda i pagada d’ella mateixa, torna a caminar amb força cap a l’únic model d’estat que és capaç de concebre. La transició va ser un moment de feblesa que no vam saber aprofitar. Potser ja hem fet tard. Un cop apamada la nostra força real, la nostra incapacitat de marxar units, Espanya torna a respirar tranquil·la i, sabent-nos mesells, a fotre’s dels nostres greuges. Al cap i a la fi, ¿no vam ser els catalans que després de sortir massivament al carrer, vam votar-los més que mai?.

Hem de superar la por, la submissió mental a la lògica espanyola. Hem de començar a caminar, amb pas ferm, el nostre propi camí deixant de banda el que diguin Tribunals i Constitucions. Ha de ser el nostre, el pas. Ha de ser el nostre, el camí. No podem deixar-nos intimidar per qui ens vol espanyols sense argumentar què en traiem de ser-ho. Hauríem de reflexionar per quina estranya raó tants catalans suporten la humiliació, l’espoli i el menyspreu sense ni tan sols plantejar-se trencar les cadenes. És tan fàcil la llibertat, si volem! És tan curt el camí, si gosem!

La legalitat que nosaltres hem de cercar, és la legalitat internacional. El dret a l’autodeterminació és un dret reconegut per Nacions Unides. Només ens demanen guanyar un referèndum. Un desafiament que aquí sembla que cap partit està disposat a entomar. Pagats de sí mateixos, els nostres partits malviuen de les engrunes del poder espanyol, incapaços de pensar més enllà, de creure fermament en una nació forta, lliure, valenta i solidària.

Haurem de decidir-nos. Triar entre ser província o nació. Entre ser lliures o vassalls. Entre tenir el dret a decidir o que decideixin per tu. I quan ho fem, ningú no ens podrà aturar. Res no pot deturar l’empenta insuperable de la raó.

Cua de palla

El regidor del PSC a l’ajuntament de Vilafranca, Ramon Zaballa, responia la setmana passada, digitalment, les meves Molles on valorava els cent dies de govern de CiU. Ho feia manipulant els mots per tal de dur l’aigua al molí que interessa, que ara no sembla altre que el de crispar l’ajuntament. Deu ser per això que no esmentava ni el meu nom ni el text que responia, no fos cas que algú és rellegís l’original i s’adonés de la tergiversació.

Ramon Zaballa és un d’aquells polítics del PSC de la vella escola. D’aquell PSC que, sense immutar-se, un dia ens encartellaven Vilafranca amb “OTAN, d’entrada NO” i l’endemà ens en demanaven el SÍ al referèndum. Per això ja no ens va estranyar de veure’l al darrer ple, amb oratòria apamada, declarant que el PSC sempre havia defensat la Vegueria Penedès. Difícilment ara ens poden voler donar lliçons de coherència. La desafecció ciutadana comença amb el cinisme polític.

Diu el Sr. Zaballa que desqualifico els treballadors de l’ajuntament, que demano depuracions. Sap perfectament que això no és cert. El respecte que em mereixen els funcionaris de l’ajuntament no treu que estigui convençut que hi ha càrrecs que exerceixen una certa direcció ideològica en l’acció política del seu departament. No s’entendria d’altra manera. Són, de fet, càrrecs de confiança encara que l’habilitat del PSC els hagi entrat a l’ajuntament per la via funcionarial. Fins i tot no crec que hagi estat per mala fe, sinó pel convenciment íntim que mai no deixarien la casa gran.

Com que no sóc polític no em cal “fer veure” res, per això estic convençut que els governs necessiten aquests càrrecs polítics que ajuden a transmetre precisament les polítiques de l’equip de govern a tota l’estructura de la institució. On és el problema? Cal acceptar-ho i entendre que quan canvia el govern, aquests càrrecs polítics també haurien de canviar.

Quant a l’interventor, sap el Sr. Zaballa que no va “intentar posar una mica de llum” sinó que va repetir els arguments de Maria Batet. Arguments tramposos, si no voleu demagògics, perquè la valoració econòmica es feia sobre 12 mesos, mentre que la mesura proposada només havia de tenir un efecte de 2 o 3 mesos. Això sí que ho va veure tothom. I no és el primer cop que succeeix. D’això se’n diu joc polític.

Finalment m’acusa de voler una direcció política a TVV tot fent una defensa abrandada de la independència dels mitjans de comunicació públics. Fa gràcia sentir això en boca del PSC després de depurar fins al darrer racó Catalunya Ràdio i TV3 per treure’n la “crosta nacionalista”. No siguem hipòcrites: no hi ha ni un vilafranquí que no tingui clar qui té el control polític de TVV. No sóc jo qui el demana, sinó qui el denuncia. I això no té res a veure amb els professionals que hi ha.

Dels treballadors de l’ajuntament, com tothom a Vilafranca, n’hi deu haver de contents i de disgustats amb el canvi de govern, però segueixen fent la seva feina diària sense necessitat que, des del PSC, es provi de crear tensions manipulant un senzill article d’opinió.