Carretero

Es veia a venir. Després de publicar un article amb un títol tan colpidor com “Patriotisme i dignitat”, el doctor Carretero –com a ell li agrada recordar– no es podia esperar altra resposta de l’estat major d’ERC. L’article, impecable, acaba amb la proposta de la formació d’una candidatura transversal per a les properes eleccions que tingui com a únic propòsit la proclamació unilateral de la independència de Catalunya. Que la direcció d’Esquerra s’hagi sentit deslegitimada per una proposta que, en bona lògica, hauria de liderar, no fa sinó donar la raó a les argumentacions de Carretero en el sentit que ERC ha perdut el nord i tot el cabal polític que havia anat acumulant.
Sempre he estat del parer que l’atomització del vot sobiranista és una de les causes que la seva representació no s’adigui a la majoria social que hi dóna suport. Un nou partit no hauria de ser mai una proposta per al creixement electoral de l’independentisme, però ¿què pots fer quan el sobiranisme ha estat segrestat per una formació que l’ha usat per arrepetellar-se al poder tot apuntalant l’espanyolisme autòcton? Què pots fer quan veus l’objectiu allunyar-se empès pels teus propis col•legues?
I ja és ben trist. Per ERC i pel munt de patriotes de pedra picada que van fer pinya al voltant del partit de Macià i Companys amb la traïda esperança d’avançar inequívocament cap a la independència del país. Hi ha molta gent a Esquerra que no es mereix l’esvoranc que l’actual direcció ha acabat provocant. És cert que, finalment, en són responsables al triar-los per dirigir el partit, però estic convençut que ningú no se n’esperava la deriva botiflera actual. L’originalitat d’un partit amb dos sectors oficialistes ha esdevingut alarma quan la maniobra no només ha servit per esborrar la dissidència, sinó per dissoldre el sobiranisme enmig d’una espessa boira de mots i manca d’acció.
Carod i Puigcercós segurament no s’esperaven que el convenciment social que la independència és l’únic camí que té aquest poble per sortir-se’n, creixés tan ràpidament. Probablement maquinaven viure de la utopia, còmodament apoltronats entre amics i saludats, fent la gara-gara a l’unionisme local, tan melós i dissimulat. S’han trobat, en canvi, un país que reclama decisions i, sobretot, dignitat, honestedat, ètica i, deixeu-m’ho dir, un pèl d’èpica.
Té raó Carretero quan denuncia que l’independentisme no pot participar a cap govern que no representi un avenç nacional notable. Té tota la raó, però no hem perdut del tot els sis anys. El camí endegat ja no té marxa enrere. Ningú no és imprescindible quan és la nació qui enarbora l’estelada.

Petites històries, grans històries

L’atzar ha volgut que en una mateixa setmana hàgim assistit al desenllaç de dues de les històries més apassionants que la política del nostre país ens ha donat en els darrers temps. Una segurament s’escriurà en minúscula, però el mèrit de fer història, encara que local, és el premi a la constància, la fe en els propis principis i la confiança en la feina dura. Parlo del Pere Regull, que ha esdevingut el nou alcalde de Vilafranca després d’una convulsa moció de censura; i parlo de la seva fe en què un dia Vilafranca podria encarar un futur diferent, de la seva passió per fer-ho possible. No sé si se’n sortirà, però ningú no li pot negar que s’ha guanyat a pols el dret a intentar-ho. Un dret que sembla que el PSC li pensa negar des del primer dia. Un PSC que fa por, de tanta ràbia acumulada que exhibeix amb insults i amenaces a tot arreu on els donen canxa. On és la col•laboració que tant reclamaven? Es veu que allò de l’oposició constructiva només compta pels altres.

El temps dirà, però dubto que la majoria de socialistes vilafranquins donin suport a una estratègia infantil basada en la rancúnia i en el convenciment indiscutible que el poder els pertany. La mateixa doctrina que els fa creure’s dipositaris del progrés i les polítiques d’esquerres. Tots hem vist que hi ha altres forces a la vila que, sense dir-s’ho, proposen accions d’esquerra. D’altres, que s’ho diuen, les duen per insígnia sense tanta fatxenderia.

Potser ha arribat l’hora del progrés de veritat. Al menys, que no hàgim de tornar a veure 100 raons per una moció de censura com les publicades al darrer “Arrel”. Quin plaer constatar que encara hi ha frescor a la política per fer publicacions amb gràcia, encara que alguns en diguin “pasquins”. Cal felicitar la CUP, i especialment el Martí i l’Agnès per un disseny que ho diu tot en quatre imatges. Aquesta és la Vilafranca, transgressora i agosarada, que esperem veure.

L’altra història, la que s’escriurà amb majúscula, és la renúncia d’en Carod a persistir en l’error. En els darrers anys hem presenciat com el líder que hagués pogut ser, s’anava apagant i com mentida rere mentida, engany rere engany, anava descabdellant el lent declivi personal i, alhora, d’una formació que ha acabat traint la confiança de tot un poble. No he estat mai partidari de la creació de noves formacions que només poden disgregar el vot independentista, però si Esquerra no canvia com un mitjó ( i amb la direcció actual això és poc probable) haurem d’acceptar que en Carretero potser no acaba de trobar el remei, però ha encertat el diagnòstic. Esperem que ERC, de ser l’esperança, no acabi sent una nosa.

Espanya: la metàfora i la mentida

De la mateixa manera que l’Aznar va aconseguir un augment important de l’independentisme a casa nostra, en Zapatero va pel camí de superar-lo amb escreix. En part per mèrits propis i en part, també és cert, per la congènita bona fe del poble català que s’agafa a un ferro roent abans d’alçar-se per defensar els seus drets.
Però no menystinguem els esforços de ZP per aconseguir aparèixer al Guiness com el president espanyol que més vegades ha mentit, incontestablement i pública, i encara és hora que ningú no li’n demani explicacions. La darrera empenta al sobiranisme –i, certament, hauria de ser la darrera– ha estat la crisi de govern que ha perpetrat i que ha desembocat en un nou executiu. Un executiu que esberla pel mig qualsevol intent de seguir dissimulant la deriva espanyolista que el PSOE, amb 25 diputats del PSC, ha emprès en els darrers mesos.
Quan aquí encara estem perdent el temps en una negociació d’un nou model de finançament que sabem perduda, o esperant beneitament que un tribunal espanyol, per més constitucional que sigui, ens digui què podem i què no podem fer malgrat haver-ho aprovat en referèndum. Mentre aquí el PSC fa veure que es manté ferm per no descol·locar els seus socis de govern, especialment una ERC que ja no sap quina cara posar-hi, els espanyols van fent via cap a un nou model d’Estat que pretenen tancar, aquest sí, ens agradi o no a les perifèries.
La indecència viscuda al País Basc , no pas per l’alternança, sinó per la impúdica i indissimulada intenció exclusiva de treure del poder els nacionalistes, no té comparació a l’Europa civilitzada. Que per renacionalitzar Euskal Herria hagi calgut il·legalitzar el 15% del cens electoral no sembla que els hagi tret la son als no-nacionalistes de l’Espanya única. Aquí, enlluernats de tant mirar-nos el melic i trobar-lo tan rodó, no hem vist el calbot que s’apropava. Però no passa res, els nostres polítics ho entomen tot. Que com a resposta a la tensió institucional entre els governs català i espanyol, en ZP hagi gosat fer ministra de cultura una boi-signant del “Manifiesto por la lengua comuna” ja ens indica el nivell de respecte que pensa tenir per les reivindicacions que li arribin amb l’AVE. Si hi afegim que qui ha de desblocar la negociació del finançament és un baró que només entén la bilateralitat quan és amb Andalusia i que ja ha manifestat repetidament que mai Catalunya tindrà un finançament diferent al seu, ja és per llençar la gorra al foc.
Algú encara dubta que ens prenen el pèl? I si comencem a oblidar-nos d’Espanya? I si, d’un cop, ens decidim?

La il·lusió no és un mètode

Dissabte passat ens aplegàrem a Mollerussa un grapat de catalans compromesos amb la lluita del nostre país en una excel·lent “1a Jornada per la Independència”. Fou una trobada encoratjadora, donat els temps que corren, on coincidiren en una mateixa taula diferents sensibilitats de l’independentisme nostrat. Evidentment, ningú no descobrí la sopa d’all. Però sí que hi hagué per primera vegada elements que demostraren que alguna cosa estructural es comença a bellugar. L’atzucac estatutari, el desgavell financer i la constatació que l’espoli és ja insostenible, han fet moure peça a col·lectius que fins ara es mantenien en una còmoda ambigüitat.

Enmig, doncs, de la litúrgia habitual d’aquesta mena d’actes, destacaren alguns elements nous que provaré d’apuntar-vos.

D’entrada, i em sap greu, verificar que l’aposta d’ERC pel tripartit i la seva indefinició, més o menys dissimulada, no fou accidental. En Joan Puig –que no és un qualsevol– va demostrar la desconnexió i l’autisme en què s’ha instal·lat la formació republicana i la necessitat de rellevar la direcció actual si és que volem que Esquerra torni a ser el motor institucional cap a la independència.

D’altra banda, constatant el procés de maduresa política que experimenta la CUP, el seu representant va deixar anar que davant la imminència d’un procés secessionista potser caldrà repensar l’innegociable binomi independència/socialisme. En un acte de pragmatisme nacional que els honora, acceptarien començar per la independència del Principat. Darrera ja vindrà la lluita pel socialisme i els Països Catalans, però sempre serà més senzill fer-ho des d’una Catalunya lliure.

Un altre element que demostra la seriositat del camí engegat fou la presència del Cercle Català de Negocis i la seva aposta contundent i inequívoca per l’Estat propi com a única via de supervivència nacional, econòmica i cultural. La independència ha de començar a ser un problema de tots, empresaris inclosos.

Finalment la sensació que comença a quallar el que alguns fa temps que diem: ens cal una estratègia, única i consensuada, que ens marqui els passos a seguir. No cal la unitat, però sí la unitat d’acció. Hem de deixar d’una vegada de jugar amb les paraules i començar a planificar el camí. Però no ho pot fer qualsevol, ni ho pot fer ningú tot sol, ni quan li sembli, ni sense comptar amb tots, ni volent fer drecera. Ens cal mètode. I la il·lusió o el voluntarisme no en són. Guanyem la independència amb seny que ja ho celebrarem amb rauxa.

Vilafranca 2.0

No acostumo a fer referència a la meva vida privada o professional, però permeteu-me que, per una vegada, faci manlleu d’un dels fenòmens del món d’internet que més impuls ha pres en els darrers anys, per explicar la situació política que hauria d’encarar Vilafranca en els propers mesos.
En l’entorn de les tecnologies de la informació va néixer fa uns anys el concepte de Web 2.0 per a definir la nova generació de webs que s’apropaven. No es tractava, en aquest cas, del fruit de noves tecnologies, ni de nous programaris. Ni tan sols eren fruit de les noves capacitats de la infraestructura de comunicacions: era la definició d’un nou paradigma en l’ús d’internet. L’esquema del Web 2.0 proposava un ús cooperatiu de la xarxa per bastir continguts comuns. Fins aleshores el web el feia l’emissor, com es fa un llibre: estàtic i tancat. En canvi, al Web 2.0 l’emissor només posa l’eina i som els receptors els qui el construïm amb la nostra participació. Avui tots gaudim de l’èxit del web 2.0 amb aplicacions com el Facebook, la Viquipèdia, el YouTube i tants i tants d’altres recursos que ens permeten fer-nos nostra la xarxa.
Vilafranca és a punt de viure també aquest canvi. Hem de deixar enrere anys de monolitisme, d’una administració opaca que només transmetia la seva propaganda, de la manca de participació i transparència, del convenciment que els ciutadans som súbdits contribuents. Després de tants anys de foscor, Vilafranca és a punt per viure la seva pròpia revolució. Una revolta a escala humana, d’estar per casa si voleu, però un salt que ha de construir la Vilafranca 2.0 que tots anhelem.
Una Vilafranca on el debat obert i franc, la participació conscient i constructiva i la transparència informativa siguin el puntal d’un nou model de ciutat. No serà fàcil, ja us ho dic ara, perquè les inèrcies són difícils de vèncer. Només cal veure la virulència extrema, el cinisme descomunal, la ràbia immensa amb què el PSC espeternega. Però han d’acceptar, finalment, que la prepotència amb què han actuat no els ha evitat que es complís la dita: no pots enganyar tothom sempre. Aquest PSC, conservador, haurà d’entendre que el seu temps ha acabat, que no n’hi ha prou en repetir el mantra “d’esquerres i progressita”. Noves generacions que no han viscut en la por ja no es deixen confondre per mots endolceïts. Com deien, sarcàstics, “fets i no paraules”. I els fets són els que, finalment, se’ls regiren.

Comencem, tots plegats, a construir des d’avui la Vilafranca 2.0 del debat i les idees. Haurem d’estar amatents: ningú no és immune a l’autocomplaença, però si hem estat capaços d’empènyer fins aquí, el futur és nostre. Del carrer, de la gent.