A propòsit d'Arenys

Per molt que s’esforcin a negar-ho, la repercussió política de la consulta d’Arenys de Munt del passat 13 de setembre depassa qualsevol de les expectatives que s’hi havia dipositat. La virulència dels aparells de l’Estat Espanyol es complementa amb la displicència i el to desmenjat amb què des del president de la Generalitat fins als ideòlegs del PSC  −de bracet amb ICV, el PP i C’s− s’hi ha referit. Acostumats com estaven a menystenir l’independentisme desterrant-lo als inferns de la radicalitat minoritària, ara no han sabut com respondre a una altra mostra, potser la més clara, de la transversalitat ideològica que recorre el sobiranisme avui a casa nostra. Precisament la força increïble del referèndum d’Arenys i dels molts que vindran en els propers mesos, és aquesta amplitud de l’aval que ha recollit i, per sobre de tot, la unitat de totes les forces polítiques i socials que hi donaven suport. Units en la diversitat per a un objectiu comú, que no és altre que la independència del nostre país.

Cal no confondre’s en aquest punt. Juntament amb els partits que ara proven de treure’n el rèdit que no han sabut recollir en anys de renúncies al Parlament, també tenim els qui volen aigualir el procés, destacant únicament el caràcter democràtic de la consulta. És evident que una consulta popular, un referèndum, constitueix per ell mateix un exercici d’aprofundiment democràtic. Però per fer només això haguéssim pogut preguntar qualsevol altra cosa. El fet de preguntar als ciutadans si creuen que els Països Catalans han d’esdevenir un estat independent no fa sinó posar sobre la taula el problema subjacent de la manca real de llibertats democràtiques en què el poble català es veu sotmès. Constatar, a més, que ni els ajuntaments ni el govern del país no tenen competències per a fer una pregunta tan senzilla, evidencia d’una manera exemplar per què, precisament, ens cal la independència: per tornar a ser una nació capaç de triar el seu propi destí. Han demonitzat la consulta, no per democràtica sinó per independentista.

El destacable és, doncs, el coratge ciutadà. La constatació que malgrat les pressions espanyoles, la jutgessa, la Falange, malgrat la por amb què han intentat boicotejar la consulta, malgrat sentir-se abandonats pel seu propi govern: malgrat tot, el poble, finalment, s’ha alçat per reclamar el seu dret inalienable a dir sense por. I això és important perquè res no ens serà donat amb placidesa. Cal ser conscients que, per defensar el nostre dret a ser, ens caldrà la confrontació amb l’Estat. És clar que cal cercar les escletxes del sistema per seguir avançant, però cal assumir que arribarà el dia en què ens caldrà esberlar la pedra sencera. Tenim la raó i tenim la força: no defugim més el conflicte.

És en aquest sentit que les consultes han de ser la punta de llança d’un poble que s’ha cansat de proposar, d’una nació que vol recórrer el seu propi camí. Per això ens caldran uns ajuntaments valents, que defensin la justícia abans que una legalitat imposada. Caldrà evidenciar el conflicte.

Ahir al carrer, demà al Parlament

Deia l’Unamuno que als catalans ens perd l’estètica, i no li’n faltava raó. És sorprenent la capacitat de gesticulació que som capaços de demostrar en moments d’eufòria i, alhora, l’escassa constància per aprofundir en el gest. Aquests darrers dies de febrada nacional, tot ha estat superlatiu, com de costum. Hem fet una gran Marxa de Torxes, la setena, cofois de ser on érem l’any passat. Hem emplenat els carrers de Barcelona, estelades al vent, per tornar a reclamar que volem un estat propi. Si fa no fa, com l’any passat. De ben segur que enguany n’érem més i que l’any vinent encara en comptarem molts més, perquè és indubtable que el sentiment independentista, la certesa que els temps d’entesa amb Espanya s’han acabat, va en augment cada dia. Per arrodonir-ho, un petit poble del Maresme ha estat capaç de donar-nos una lliçó de fermesa, dignitat i empenta. Una empenta que trobem a faltar en les formacions polítiques que ara s’afanyen, amb desgana, a treure’n tot el rèdit que poden. No han entès res. No han comprès el gest digníssim dels qui han defensat la llibertat més enllà de la retòrica, dels qui han posat el país davant de tot. 

Ha estat, el d’Arenys, un gest de convicció en la defensa dels drets fonamentals de tots els pobles: el dret a expressar en llibertat quin és el futur que volen per la seva nació. Un gest que ens emplaça a tots plegats. Que demana, avui ja, centenars de consultes. Centenars d’ajuntaments que s’alcin, més enllà de la consulta, per prendre’s el dret irrenunciable a la pròpia llibertat. La capacitat de ser, col·lectivament, no es negocia. En una altra Sinera, Espriu ja ho deixava clar: “que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures”. I no hi ha llibertat sense capacitat de decidir. Arenys ha començat a decidir. Ara hem de ser nosaltres els qui continuem el camí encetat, decididament. 

Però no ens enganyem. Res no s’ha guanyat encara. Els gestos, com els mots, se’ls enduu el vent quan no hi ha la ferma intenció de trencar aquest cercle pervers. Instal·lats en la queixa, ens neguem el somni a cops de renúncies. Fingim no saber que el somni és a les nostres mans, mentre repartim la culpa a petits bocins. 

Ho deia en Carretero amb una barreja de contundència i lucidesa: els actes de sobirania els hem de fer a dins del Parlament, no a fora. Mentre l’estètica tan sols ens ha dut fins a la porta, ens cal construir les bases que ens duguin l’èpica necessària per proclamar el somni. Que ho tinguem clar: només si som capaços de creure en el nostre propi somni, podrem vèncer la por que ens tenalla i que ens manté esclaus. Repetellats en la comoditat que no ens compromet, només podem gesticular amb vehemència. Podem votar tantes consultes com vulguem, tan retòriques com necessàries. Però la consulta que hem de guanyar és la que dugui al Parlament una majoria de diputats que s’hagin compromès a proclamar unilateralment la nostra condició de poble lliure. Ens cal alçar-nos i fer el pas que ens durà de la incertesa a la plenitud. Ens caldrà exigir el compromís als nostres parlamentaris, però també ens haurem d’exigir el nostre propi compromís.

Clandestins

Per als que ja tenim una edat i ens ha tocat viure etapes de la història d’aquest país que crèiem superades, és una sensació angoixant i d’una profunda frustració comprovar que encara hem de lluitar per tenir el dret de poder votar en llibertat. El matís no és balder. La democràcia no consisteix només en la possibilitat del vot. També Franco va organitzar alguna votació amb resultats sorprenents, si més no numèricament parlant. La democràcia ─més enllà d’altres debats que ara no vénen al cas─ es basa en la llibertat d’elecció, en la llibertat d’expressió i en la llibertat d’opinió. Ara resulta que votar el que no interessa al govern espanyol és il·legal. No perquè se’n discuteixi la radicalitat democràtica de la seva convocatòria, ni perquè es qüestioni la llibertat absoluta amb què els ciutadans d’Arenys de Munt se sentiran diumenge. Tot això sembla que és accessori per al poder d’un estat que ens vol eternament vassalls: l’important és que es qüestiona el control absolut que des d’Espanya es vol mantenir sobre el nostre procés d’emancipació nacional. Per això, aquest Estat tan democràtic, modern i d’esquerres, ens envia un candidat de la Falange a defensar les seves tesis davant la jutgessa que ha servit de corretja de transmissió de les ordres de l’espanyolisme més ranci.

El ridícul estrepitós en què s’ha empantanegat Espanya intentant impedir un referèndum del qual no els agrada la pregunta, només és comparable amb l’estupidesa de la majoria dels arguments que tant des d’Espanya com des del col·laboracionisme català s’han esgrimit en les darreres setmanes. Els espanyols, tant els d’allí com els d’aquí, segueixen convençuts que quan Moisès va baixar de la muntanya duia els deu manaments en una mà i la Constitució espanyola a l’altra.

Que el nostre procés d’alliberament nacional desborda la Constitució espanyola és evident. Que haurem de transgredir la legislació espanyola, també. I quin problema hi ha? Ningú no ha deixat de ser esclau amb les lleis de l’amo. La qüestió és senzillament de justícia històrica i de fins a quin punt els catalans brandarem prou autoestima com per a dur el procés fins al final amb el cap ben alt i la dignitat per bandera.

Ara ens volen impedir que votem. Només que sigui per fermesa democràtica hem de cridar ben fort, com fa la campanya, “vull votar”. Ja no és important el resultat en sí mateix, hem de sortir a votar a cada poble d’aquest país. Demostrar-los que tot i que ens vulguin imposar les lleis, no ens podran prendre mai la dignitat de poble.

Tenim davant nostre una oportunitat única per començar a dibuixar un futur de fermesa nacional i de radicalitat democràtica. Tant la societat civil com, sobretot, les forces polítiques que tant semblen escarrassar-se per superar el desencís ciutadà, han d’afrontar aquest repte amb l’enteresa de saber-se defensors de la voluntat popular.

La nostra força ha de ser, des d’ara mateix, la desobediència a un Estat que ens nega. Que floreixin referèndums, que maduri la nostra consciència irrevocable de llibertat. I que, arribat el moment, seguem arran!

Tornem a caminar

L’estiu del 1976, tot just mort el dictador, va recórrer el nostre país la Marxa de la Llibertat. Fou una iniciativa del moviment democràtic que reclamava la llibertat tan de temps segrestada. L’aleshores encara ministre espanyol de l’interior, l’incombustible Fraga, va prohibir-la i envià les forces armades per reprimir-la. L’Assemblea Democràtica no es féu enrere: “Reafirmem que els objectius de la Marxa són relacionats amb l'autodeterminació del Països Catalans i l'amnistia. (...) No creiem necessari desconvocar la Marxa de la Llibertat perquè considerem que és un dret inalienable dels pobles (...) d'ésser protagonistes de la conquesta i gaudiment dels seus drets nacionals i democràtics.” Després vingué la transició, la “democràcia” i allò que, amb clarividència, en Xirinacs batejà com “la traïció dels líders”. El poder féu oblidar els Països Catalans i els càrrecs l’autodeterminació.

Han passat més de trenta anys i l’esperit de la Marxa de la Llibertat segueix tan viu com abans. Hem avançat, però nacionalment som en érem. La nació catalana segueix reclamant, amb paciència però amb insistència, el seu dret irrenunciable a la llibertat.

Dijous Vilafranca viurà la 7ª Marxa de Torxes, una marxa de torxes que enguany s’ha fet nacional, amb una clara proposta de futur per al nostre poble: l’emancipació nacional, la independència. És cada vegada més clar que no hi ha altra possibilitat de futur per al nostre poble que, com les altres nacions, ser l’únic dipositari del seu propi destí. Cada vegada hi ha més gent, de tota mena i condició, convençuda que l’autonomisme és mort, que la via d’entendre’ns amb Espanya és un camí que només pot dur a la nostra dissolució en una Espanya que no vol renunciar al “derecho de conquista”. És cada dia més evident que la nostra recuperació nacional, però també cultural i econòmica, passa per deixar de ser l’ase dels cops de qui ens escanya, de qui impedeix que ens refem en el nostre orgull de nació capdavantera. Cada cop més catalans entenen que la construcció d’uns Països Catalans lliures, socialment justos i econòmicament viables passa inequívocament per desempallegar-nos de la feixuga càrrega de l’esclavitud que fa més de 300 anys que ens atenalla.

I malgrat tot, heus aquí que encara hem de sortir de nou al carrer per reclamar l’evidència, per exigir de nou a les nostres forces polítiques la fermesa i la dignitat nacional que van guardar-se al calaix aquell 1976.

Tornen a venir dies d’abrandament, dies de sentir la pàtria a flor de pell, dies en què, de nou, és el poble qui haurà d’il·luminar el camí, l’únic camí. Recollim el testimoni d’aquella llunyana marxa i, torxa en mà, proclamem de nou “Poble català, torna a caminar!”. Que el foc compartit, aquesta flama tan temuda pels enemics de la llibertat, esdevingui el símbol de l’objectiu comú. Encenem el país de torxes i, amb la força del foc que ens agermana, a la manera de l’Espriu, cridem ben fort “ara digueu: ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.”