L'hora dels fets

L’inesperat desenllaç del sainet negociador que van protagonitzar fa poc les nostres formacions independentistes ens demostra, un cop més que, malgrat que fins ara hem acabat sortir-nos-en de tots els atzucacs en què ens hem posat tots sols, no hi ha cap garantia que això hagi de ser així d’ara en endavant, ni n’hi havia que aquest cop també acabés bé. Seria bo doncs un pèl més d’estratègia política a llarg termini i un punt menys de patiment i d’inconsciència suïcida. És ben trist que hàgim posat el procés en un greu perill per les picabaralles partidistes. Pitjor encara, per les patètiques rebequeries dels qui es creuen dipositaris en exclusiva de les essències sobiranistes.

Perquè, ja em direu, però la pírrica victòria aconseguida per la CUP en tallar el cap del president Mas, se’ls ha girat com un mitjó i, al final, tots hi han guanyat excepte ells mateixos que han quedat com uns malcriats sense gaire fondària ideològica. El desatre tàctic de la CUP ha servit per fer evident que ni el procés, ni la gent, estem disposats a perdre més el temps en allò anecdòtic i accessori. Esperem que tots plegats ho hagin entès.

El viatge a Ítaca, malgrat tot, continua. De moment, però, hem hagut d’arriar les veles i el trajecte el fem a rem, molt més llarg i cansat. Tenim nou capità, això sí, i a aquestes alçades no ens vindrà de remar, però aniria bé poder hissar el velam de nou ben aviat.

Perquè, i ara ja en som tots conscients, ha arribat l’hora dels fets. L’independentisme ha begut massa temps de la il·lusió i els somnis de milers de catalans que han vist en l’estat propi l’eina que ens permetria posar remei a molts dels nostres problemes. Però, realment, encara no hem fet res de res, zero. I, si no volem perdre els “no tan il·lusionats”, ens calen fets. Ja no és temps d’estudis, d’informes, comissions i ponències. És temps d’encarar el repte i demostrar-nos que som capaços de saltra el mur.

Tampoc no es tracta d’encarar el mur insensatament i, abocant-hi rauxa, seguir estavellant-nos com en els millors temps del peixalcovisme. Representa que fa anys que li estem prenent les mides, al mur, i que tenim a punt l’escala que ens ha de permetre saltar-lo sense pelar-nos els genolls. Representa, també, que la prudència no ens permet ensenyar-la fins al darrer moment. Caldrà assegurar que la contenció no ens faci traïdors. Sí, definitivament és l’hora dels fets.

Keep calm

Ningú no va dir que hagués de ser fàcil. Al revés, sempre havíem dit que hi havia massa eufòria candorosa, que construir un estat amb tot en contra tindria moments de gran dificultat, moments en què hauríem d’afrontar decisions definitives, moments de derrota i moments de glòria. Ara ens toca un moment de replegament de forces, un període de redefinir estratègies, de refer el camí. Però el camí segueix sent davant nostre i encara depèn només de nosaltres arribar fins el final.

Tranquils, doncs, que una ensopegada, per grossa que ens sembli avui, no pot posar en dubte la insubornable voluntat d’un poble a ser lliure. Potser no ens vam imaginar que els entrebancs ens els posarien aquells qui crèiem dels nostres, però qui coneix bona part de les CUP tampoc no se’n pot extranyar massa: el fonamentalisme ideològic ja les té aquestes coses. De fet, és allò tan vell de “antes roja que rota” en versió anticapitalista.

Tot plegat, tot aquest procés que hem fet des del 9N, té un avantatge indiscutible. Cada vegada sabem més bé on som i el tros de camí que encara ens manca, amb qui podem comptar i amb qui no, qui és independentista i qui, potser, a més d’altres coses, també vol la independència. Un matís subtil però determinant quan se’t demana determinació, valentia i prioritzar objectius. Un matís vital quan cal triar –perquè en algun moment s’ha de triar– primer el país.

La pitjor notícia pel procés, ara mateix, seria que ens embranquéssim en l’enèsima baralla entre independentistes. Que la ràbia i l'odi no siguin el nostre patrimoni. Ja hi ha hagut qui les ha exhibides com a argument polític i hem pogut apamar la seva enorme càrrega destructiva.

Preparem-nos, doncs, per a uns mesos difícils, per recuperar el somriure que havia definit la nostra revolució, per tornar a fer creure que només serem un país pròsper i just si som un país lliure. Tenim per davant una feina gegantina, però que ha de ser possible: tornar a ser tots.

Podem fer les anàlisis polítiques més apocalíptiques, podem queixar-nos amargament, amb ràbia si voleu, per l’oportunitat malaguanyada, podem repartir culpes indiscriminadament, podem blasmar els partits, l’ANC, la demagògia o el populisme. Podem fer tot això, esbravar-nos a pleret, però un cop asserenats, caldrà recobrar el somriure de pensar que seguim tenint l’única arma que ens permetrà guanyar: el nostre vot. Que no ens el furtin ni velles coherències ni noves promeses impossibles.