La impaciència

Si ens mirem la història de les independències més o menys recents en àmbits geopolítics propers al nostre, ens adona- rem que totes compleixen una de les dues (o totes dues) condicions següents: o ha es- tat un procés llarg, molt llarg, o ha estat el resultat de resol- dre el conflicte a hòstia viva. Sempre havíem assegurat que el nostre, de procés, pretenia innovar també en aquest camp i que seria curt i sense mastegots. Ens havíem preparat per aparèixer al món amb aquest esperit lliriala- manesc que ens caracteritza i esperar l’ajuda del món mun- dial convençuts que l’univers ens observa i que el bé sem- pre triomfa. 

Del somni, entendridor, ens en van despertar a trompades l’1 d’octubre passat. I d’aquell mal despertar en va sorgir la pregunta clau que ningú gosa fer en veu alta: estem dispo- sats a defensar la nostra re- pública a ventallots? Encara més: estem capacitats per guanyar a pinyes? Crec, hu- milment, que la resposta tots la tenim molt clara. 

Segurament l’octubre passat es van fer errades colossals. Des del 10 al 27. Alguns res- ponsables ho han reconegut obertament. No seré pas jo qui els ho retregui, però. És fàcil parlar a misses dites i sense arriscar-hi res. Qui més s’esclama és sovint qui menys s’hi ha jugat. 

Han passat set mesos i la si- tuació és ben diferent. Tenim un govern presidit per un pa- triota de pedra picada; tenim uns partits que fan patir amb les seves batalletes infan- tils; tenim el perill latent de l'autonomisme reconvertit en mal menor. Però sobretot tenim poca paciència. I si hi ha un munt d’impacients entre l’almogavaria nostrada és, en el fons, perquè encara no hi ha la confiança sufi- cient en els nostres gover- nants. Tothom hiperventila, aquests dies, però ningú no gosa aventurar una solució fàcil. 

I és que una sortida senzilla no hi és, però tampoc hi ha la possibilitat de fer-se enrere si no volem ser aniquilats. Per això ens cal paciència i con- fiança, a mans plenes. Tenim gent bona al davant, gent que s’ho juga tot, gent que tam- bé ha tret lliçons dels errors comesos. 

Sense deixar d’estar vigilants, sense oblidar-se d’exigir, sen- se deixar de participar activa- ment en fer aquesta espera el més curta possible. Segurs que això no serà ràpid, ni senzill, ni còmode. Però que, sens dubte, serà perquè així ho ha decidit aquest poble.

La pastanaga

Com si fos, de nou, el famós dia de la marmota, ja tornem a tenir el poli bo a les dependències de la Moncloa. Bé, més ben dit, probablement la versió conciliadora del poli de sempre. Ara, un cop vençut el ‘mal’, tot serà buscar eufemismes al suport entusiasta que va donar al 155: que si desescalar, que si recosir (amb desinfectant o sense), que si normalitzar... Si no fes plorar faria gràcia: com si l’anormalitat fos de part nostra i, en canvi, hostiar votants fos la cosa més normal del món. Com si complir la voluntat popular majoritària sorgida de les urnes fos delictiu i, en canvi, empresonar el govern, forçar a l’exili la resta, dissoldre Govern i parlament fos la legalitat que cal imposar.

Tot plegat, però, pot quedar en un no res si no estem al cas. El cansament, la falsa sensació d’atzucac, la interessada idea que fins aquí hem arribat, tot això pot fer que ens tornin a plantar la pastanaga al davant i com a burros eterns tornem a estirar el carro de les misèries hispàniques. I la pastanaga, ja es va veure, serà nou finançament, ‘reconeixement’ nacional, fins i tot n’hi ha que proposen un nou estatut per tenir-nos uns anys més entretinguts a veure si ens passa la dèria. Una autonomia amb esteroides, vaja. 

Ells, els espanyols (dec quimtorranejar), no s’adonen del que ha passat en aquest país. I és que ens hem adonat que amb una república pròpia seríem més nets i nobles, cultes, rics, lliures, desvetllats i feliços com ja va dir el poeta. Ara ens plouran cants de sirena, ‘apoyarés’ a dojo, Martí Pol en la intimitat i fins i tot, si molt convé, aniran a comprar ‘capritxos’ a Amer. És la vella tàctica “que se consiga el empeño sin que se note el cuidado”. Ens volen dependents, súbdits, esclaus, cornuts i pagant el beure. 

Alerta, doncs, companys. Nosaltres tenim un mandat, sí, però sobretot ens empeny una il·lusió en un futur millor. I això és invencible si hi creiem amb fermesa, si no renunciem per un plat de llenties, si no oblidem qui és encara a la presó o exiliat a milers de quilòmetres de la família. 

Estic convençut que som conscients que hem arribat al punt de no retorn, al punt de no creure mai més en les bones paraules de qui et vol sotmès. Serà més o menys llarg, però la república arribarà de la mà de tots nosaltres, de la mà del poble, que és com arriben les repúbliques.