Feixistes

La densa calma de l’estiu es presta a lectures pausades, lectures llargues i denses que el neguit diari de la resta de l’any no permeten. Aquest estiu que ara boqueja he reprès una lectura que m’ha colpit intensament. Parlo de les “Cartes a Màrius Torres” de Joan Sales. Un llibre epistolar que comença d’una manera ben innocent: el febrer del 1936, un jove poeta inèdit comença a cartejar-se amb una noia tuberculosa per fer-li passar l’estona al sanatori on viu reclosa. Poc es pensaven, tots dos, els moments tràgicament històrics que viurien en els següents 5 anys. Les cartes a Màrius Torres, un poeta també incipient i també malalt al sanatori d’on no sortiria, tenen la intensitat creativa i literària d’aquells moments on sí que tot era possible i gairebé tot estava per fer. Artísticament també. Però potser hi ha encara més cartes adreçades a Mercè Figueres on l’home, el patriota, hi aboca totes les seves angoixes; on hi relata la situació al front, el desànim i l’esperança, els temors i la ràbia, l’exili i el desconsol. 

Sales ens relata una història de la guerra civil que ens han amagat uns i altres. La història de la classe mitjana, comerciants, botiguers, empresaris, que va veure com de la defensa nacional es passava a una revolució que pocs volien. Una revolució en clau espanyola que va convertir una guerra de defensa nacional en una guerra civil entre espanyols. Una guerra que hagués pogut representar la llibertat definitiva del nostre país però on ens van empènyer a defensar una revolució impossible. I d’aquí al desastre. 

Sales, però, retrata com s’anava covant l’ou de la serp, com es normalitzava el feixisme. I és aquí on els paral·lelismes amb la nostra situació actual són feridors. 

La història ens hauria d’ensenyar que no hi ha feixistes inofensius, que no podem caure de nou en l’error de permetre que l’extrema dreta, Arrimadas i companyia, intoxiquin el debat amb mentides. No ens enganyem, si poguessin tornaríem a aparèixer als vorals de la carretera. El feixisme no duu mai res de bo malgrat que es vesteixin d’Armani i bramin democràcia. Que ho tinguin ben clar tots aquests vells votants socialistes que veuen en la filla del policia un Felipe reencarnat.

La batalla no serà, a partir d’ara, independència o submissió, sinó república o dictadura. Una tria fàcil.

I tant que hi hem de tornar!

Dimarts vinent estem de nou convocats a rebentar els carrers de Barcelona. A molts se’ns fa estrany haver de tornar als carrers de la capital boi un any després d’haver declarat la independència, però sovint les coses no són tan senzilles com haguéssim volgut.

N’hi ha, tanmateix, que mostren obertament el seu cansament, que es qüestionen si servirà de res tornar a fer la manifestació més gran de la història d’Europa, que es demanen si no hem perdut el relat, si el nostre moment no és ja passat. I és a aquests que els hem de dir que sí, que cal tornar-hi una vegada i una altra, tantes com faci falta, sense defallir, tossudament alçats que deia aquell, amb el cansament i els dubtes a la motxilla, però amb el somriure de la llibertat als llavis. Hi hem de tornar perquè encara hi ha molt per fer però, sobretot, perquè encara tot és possible. Hi hem de ser perquè no només no ens han vençut, sinó que cada dia que passa estem més a prop de la victòria. Sí, ja sé que Espanya és implacable i venjativa, ja sé que els nostres partits fan patir de mala manera, ja sé que res no ens diu que aquest cop ens en sortim. Però també sabem que només es perden les lluites que s’abandonen.

Hi hem de ser perquè si ens han de vèncer que sigui a vots però mai a cops. Perquè la por no pot ser l’argument que ens tombi. Perquè no hi ha prou cent cinquanta-cincs per doblegar la voluntat d’un poble decidit a ser lliure.

Hi hem de ser, també, per ells. Per tots els presos i exiliats que han arriscat les seves vides per donar-nos la capacitat de construir el país que volem. I per tots els que ara estan arriscant-ho tot sabedors de com les gasta el feixisme espanyol.

Hi hem de ser per anunciar al món que no defallirem. Que, com deia fa poc el president Torra, som conscients que la nostra llibertat té un preu feixuc però que estem disposats a pagar-lo. Molts dels que ara s’esclamen són els mateixos que es queixaven perquè el 27 d’octubre no vam defensar la república nounata. Doncs ara tenen una nova oportunitat de defensar-la.

Deixarem que ens guanyin els cops de porra? Que venci en Llarena o l’Iceta? Que triomfi la mentida i el feixisme? O pitjor encara ¿deixarem que la comoditat ens immobilitzi? I algú encara es pregunta si hem de tornar dimarts a Barcelona? 
I tant que hi hem de tornar! Més que mai!