Si aquest país és on és en aquests moments, si la nació catalana ha pogut redreçar-se després de tants intents per fer-la desaparèixer. Si hem estat capaços de resistir fins ara l’embat de la història i de qui ens vol mal, és exclusivament per la fermesa i la profunda convicció de catalanitat de la seva gent.
Però una nació no se sustenta només amb el desig de llibertat, cal una gran dosi d’ambició nacional i una constant generositat dels qui se saben hereus d’una història mil·lenària. Quan conflueixen aquests elements, el nostre poble sap refer-se de les derrotes i mirar de nou el futur amb optimisme i amb l’empenta necessària per construir-lo amb decisió.
L’esclat imparable que Catalunya va viure a principis del XX no s’entendria sense aquesta força, íntima, però imbatible quan fa pinya. Tampoc no s’entendria sense una burgesia que va saber llegir el moment històric i que va abocar els recursos necessaris, l’autoestima i la confiança en un poble que volia, que vol, ser amo del seu destí.
Avui però, que aquest compromís és més necessari, qui mou els fils del poder econòmic ha dimitit nacionalment. Tenim un entramat econòmic i empresarial de vassallatge espanyol, provincià, rònec, que es desviu per acontentar qui l’escanya.
Ho vaig pensar fa uns mesos quan UVIPE convidava el príncep d’Espanya. En plena pedregada anticatalana, la principal força econòmica del Penedès només pensava en afalagar qui ens sotmet. Calia demostrar que això de la cosa identitària és aigua passada. Curts de mira, segueixen venerant aquesta Espanya que no ens vol, que ens menysprea.
Ara és la Unió d’Empresaris del Penedès qui ha tornat a convidar el borbó. Tres-cents anys després que la seva família ens arrabassés les nostres llibertats, que passessin per les armes mig país, que encetessin la repressió cultural, econòmica i política que encara patim. Tres-cents anys després, els hi ho agraïm rendint-los vassallatge. Què se li ha perdut al príncep d’Espanya a la Nit Empresarial de Catalunya és un misteri només resolt a la ment esclava de qui encara no té clar quin és el seu país.Són moltes les veus que reclamen tornar a l’esperit del noucentisme, del mecenatge i del compromís.
Però una nació no se sustenta només amb el desig de llibertat, cal una gran dosi d’ambició nacional i una constant generositat dels qui se saben hereus d’una història mil·lenària. Quan conflueixen aquests elements, el nostre poble sap refer-se de les derrotes i mirar de nou el futur amb optimisme i amb l’empenta necessària per construir-lo amb decisió.
L’esclat imparable que Catalunya va viure a principis del XX no s’entendria sense aquesta força, íntima, però imbatible quan fa pinya. Tampoc no s’entendria sense una burgesia que va saber llegir el moment històric i que va abocar els recursos necessaris, l’autoestima i la confiança en un poble que volia, que vol, ser amo del seu destí.
Avui però, que aquest compromís és més necessari, qui mou els fils del poder econòmic ha dimitit nacionalment. Tenim un entramat econòmic i empresarial de vassallatge espanyol, provincià, rònec, que es desviu per acontentar qui l’escanya.
Ho vaig pensar fa uns mesos quan UVIPE convidava el príncep d’Espanya. En plena pedregada anticatalana, la principal força econòmica del Penedès només pensava en afalagar qui ens sotmet. Calia demostrar que això de la cosa identitària és aigua passada. Curts de mira, segueixen venerant aquesta Espanya que no ens vol, que ens menysprea.
Ara és la Unió d’Empresaris del Penedès qui ha tornat a convidar el borbó. Tres-cents anys després que la seva família ens arrabassés les nostres llibertats, que passessin per les armes mig país, que encetessin la repressió cultural, econòmica i política que encara patim. Tres-cents anys després, els hi ho agraïm rendint-los vassallatge. Què se li ha perdut al príncep d’Espanya a la Nit Empresarial de Catalunya és un misteri només resolt a la ment esclava de qui encara no té clar quin és el seu país.Són moltes les veus que reclamen tornar a l’esperit del noucentisme, del mecenatge i del compromís.
Amb els empresaris del Penedès potser no hi podrem comptar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada