Fi de trajecte

D’aquí a uns dies farà un any de les passades eleccions municipals. Foren unes eleccions on, potser per primer cop i d’una manera clara, una majoria de vilafranquins vam apostar pel canvi. Un canvi amb molts matisos, amb molts colors, però amb el convenciment de l’esgotament d’un projecte que ha dut Vilafranca fins on és ara. Un canvi que, sota l’auspici de la Comissió 11 de Setembre, va concretar-se en la signatura dels deu punts del “Compromís per Vilafranca” per part de quatre de les forces que es presentaven als comicis. Un compromís que obria les portes a una nova majoria sota la transversalitat en la defensa d’un model de Vilafranca arrelada al territori.
L’aritmètica electoral, de vegades capriciosa, va voler que, finalment, el canvi no es produís. És clar que hi influïren d’altres motius: tossuderia, prejudicis, desconfiança, escàs compromís i tot un llarg reguitzell de petites misèries. El fet és, però, que la gasiveria i la manca d’ambició van donar l’alcaldia de nou a un PSC desautoritzat. Amb un petit matís: ara estaven absolutament sols i en minoria. Això, se’ns va vendre, era l’oportunitat de forçar el consistori a un nou escenari on les decisions s’haguessin de consensuar o, al menys, de negociar per aconseguir el suport imprescindible.
La realitat ha estat, però, que el que s’ha provocat és una situació de paràlisi insostenible. El PSC, acostumat a manar a pler, segueix actuant com si tingués majoria absoluta i, “antes partía que doblá”, prefereix retirar les propostes quan no té majoria suficient per aprovar-les. O no les compleix. O les deixa esllanguir-se enmig de circumloquis interminables que acaben en no-res clamorosos. Rellegim avergonyits les actes del plens on campa el tòpic; on només s’aproven mocions, necessàries, però de pura estètica política. Mocions que haurien de ser les postres però que avui són plat únic perquè l’ajuntament no governa, només transita la legislatura.
I Vilafranca se’n resent. Un any després no hi ha hagut cap proposta rellevant que encari amb valentia els molts reptes que la vila afronta. Vilafranca viu un moment històric -tot el país el viu- on les decisions que es prenguin marcaran d’una manera inesborrable el territori i la societat que llegarem als nostres fills. No ens podem permetre un ajuntament inoperant, tacticista, d’un “qui dies passa” suïcida.

Si el PSC no pot prendre decisions, que les prenguin d’altres. Tots plegats teniu el deure cívic de l’ambició, de no renunciar a una altra Vilafranca que diu prou, que exigeix acords, que exigeix, tossudament, avançar.