
No cal que en detallem, per coneguda a bastament, la quotidianitat de la misèria que viu el poble palestí, privat dels drets més elementals, amuntegat en reserves índies inhumanes d’on no pot fugir ni viure si s’hi queda. No deixa de sorprendre’m el fet que un tal nivell de persecució, d’injustícia i de crueltat, no mereixin la commisceració que ens van merèixer els negres sudafricans sota el règim d’apartheid.
Però encara és més sorprenent la connivència, el suport en alguns casos, que destacats intel·lectuals del nacionalisme català mostren amb el sionisme descarnat. El pretès paral·lelisme entre el poble català i el jueu pel fet de ser pobles que es resisteixen a desaparèixer malgrat les adversitats, acaba aquí. Un poble que ha bastit la seva realitat actual —amb el pretext d’un mandat històrico-diví de 3000 anys d’antiguitat—, esclafant sense pietat la nació palestina, expulsant-los de les seves terres, enderrocant-los les seves cases i enviant-los, en massa, a camps de refugiats; un poble que s’ha construït de l’espoli, l’ocupació sistematitzada i l’assassinat fred i calculat no pot merèixer el nostre respecte. Per molt que n’admirem la capacitat de ressuscitar l’hebreu, mai no podem acceptar tanta sang vessada sota la mirada displicent d’occident, com no vam acceptar la sang jueva vessada a Alemanya, o la kosovar i bosniana als Balcans.
Ho va dir Gandhi i ens ho recordava en Xirinacs. No es poden tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic. Quan t’ho han pres tot, quan no et queda res, quan volen fins i tot arrabassar-te la dignitat de poble, quina altra sortida et queda?