Memòria selectiva

De nou torna a assetjar-nos el gran recurs de l’actual govern espanyol: distreure’ns de qualsevol tema delicat amb qüestions mediàtiques que no van enlloc. Quan la inoperància i la manca de preparació de l’actual cap del gabinet és més palesa que mai, apareix l’amic Garzon per salvar-li la pell amb un tema recurrent i que ja comença a cansar. Que, després de la miserable llei de la memòria històrica que van aprovar, ara el superjutge pretengui encausar el Franco i uns quants feixistes més, no deixa de ser una maniobra de distracció, sabedors com són de la dificultat jurídica d’arribar enlloc. És la tasca del gran Garzon-Campeador, responsable de la ràtzia més bèstia que ha patit l’independentisme català, candidat amb el mateix PSOE que aprovà la llei de punt final que ara li tancarà la porta, el mateix PSOE que muntà els GAL i que enterrà amb calç viva Lasa i Zabala. Però això, com que no ha prescrit, millor que no ho investiguem, oi?
I no és que no cregui que cal desemmascarar els crims del feixisme espanyol i restituir la dignitat de totes les seves víctimes tot retornant-los la història. Cal fer-ho i sense condescendència. És clar que des de l’esquerra també hi hagueren excessos, però mai no hauríem de comparar qui es defensa amb qui l’agredeix. No siguem hipòcrites: sense la il·legalitat del 18 de juliol feixista, no hi hauria hagut Paracuellos.
Tot plegat només servirà per rentar la cara a qui va trair la lluita de tants catalans que haguessin esperat un altre final. Perquè mai no hauríem d’oblidar que la legalitat feixista mai no s’ha trencat. Que la modèlica transició que ens han volgut vendre es va fer a costa de la renúncia a recuperar la legalitat esmicolada pel feixisme. Mentre el president Companys segueix vergonyosament encausat, els feixistes que bastiren la repressió franquista segueixen campant tan amples, encara amb càrrecs o cobrant pensions tot recordant-nos que aquesta democràcia fou feta des de la legalitat franquista. Fou en Franco qui ens imposà el borbó -que encara gosa dir-nos que “nunca fué el castellano una lengua de imposición”-, mentre s’enorgulleix del seu avantpassat que ens va passar a sang i foc, que ens arrabassà les nostres llibertats amb el Decret de Nova Planta. Una llei, per cert, que mai no ha estat derogada.Amb quina força moral pretenem restituir la dignitat als qui van morir per defensar una democràcia que la nostra covardia no va voler recobrar? O és que només volem recuperar la memòria que ens interessa?