No hi ha ous!

Cada vegada sembla més evident que el desassossec polític que pateix la societat catalana no és pas degut a la desorientació ni a la manca de convenciment en què hi ha la possibilitat, objectiva, d’un futur molt millor per a la nostra nació. La “perplexitat” ve donada d’una banda per l’escassa alçada moral i intel·lectual dels nostres líders i de la majoria de la classe política que s’ha acomodat a gestionar la misèria i ha renunciat obertament a la valentia que ens hauria d’empènyer a construir el somni.
Però sobretot, el desencís nacional es deu a la resignació amb què hem acceptat la nostra pròpia por, la nostra escassa ambició i la nostra permanent submissió a la idea d’Espanya. Guillem d’Efak ho va dir clarament: “han empeltat una ànima externa a tots els catalans mentre dormíem.” Aquesta és la clau que ens tanca tots els panys i no la que en Carod brandava exultant abans de renunciar a obrir cap porta.
Mai no hi ha hagut un convenciment més generalitzat que la nostra única solució, per a reeixir com a nació, és la constitució d’un Estat propi. Mai tants catalans no han tingut clar que la via d’entesa amb Espanya està totalment esgotada, que la sentència del Tribunal Constitucional posarà els límits infranquejables d’una “autonomia” inacceptablement escassa. La immensa majoria de ciutadans d’aquest país, els del PP inclosos, reconeixen, en la intimitat això sí, que la independència és l’únic camí que ens pot treure d’aquest pou sense retorn en què ens estem endinsant.
I doncs, si el convenciment és tan clar, què ens impedeix d’alçar-nos com a poble lliure? La resposta és la covardia. Som un poble mesell, que no gosa aixecar la veu pres d’una por ancestral que l’atenalla. Por de la llibertat. Una por que ens fa mirar constantment cap a Espanya i ens impedeix veure un altre futur.
Corre per internet una companya (una més de tantes) que demana “Vull poder votar NO a l’Estatut que surti del TC”. Jo no. No necessitem un Estatut d’Autonomia. Un estatut ens fa espanyols, vassalls de la seva Constitución. Ni vull tornar a votar l’estatut, ni anar a Brussel·les a reclamar el cony de “dret de decidir”, ni... Els espanyols es foten un fart de riure amb tanta plataforma i tanta campanya. Saben que mentre portem les orelleres mirant cap a ponent, mentre muntem campanyes, ens tenen ben collats.
Oblidem-nos d’Espanya i de la paralitzant mania de només reclamar. Deixem de demanar els drets que no hem perdut mai: exercim-los! A un poble sobirà ningú no li ha de donar permís de res.

Si volem la independència, si hi ha ous, votem, guanyem i... via fora!