Generositat

El món de la política en general, i el del sobiranisme en particular, es mouen sovint al voltant de conceptes clau, de paraules totèmiques, que esdevenen alhora paradigma i refugi de, massa cops, la manca de propostes reals. Són mots, conceptes, sovint eteris, que permeten aquesta mena de rotonda inacabable en què s’ha convertit la política al nostre país, com si ja tinguéssim els problemes resolts, com si no visquéssim un moment d’absoluta urgència històrica.

Un d’aquests termes, que veiem usat amb profusió en els darrers mesos, és el de “generositat”. Cosina segona de la unitat –aquesta sí que té encara més prèdica– la generositat ha esdevingut aquell lloc comú que tothom invoca però que ningú concreta. A força de dibuixar-lo com un concepte eteri, gairebé teològic, tothom es veu amb cor de reclamar generositat, sobretot als altres, sense que s’hagi d’aprofundir gaire en quina és la seva transcendència en el moment que viu els sobiranisme a casa nostra. I la veritat és que caldria fer-ho perquè és ben cert que la clau de volta, l’eix sobre el qual podrem bastir noves majories socials o, més ben dit, ampliar les actuals, ha de ser precisament el de la generositat per part de tots els actors d’aquest sainet que anomenem independentisme.

Però quines són les bases d’aquesta generositat concreta i apamable? Quins són els extrems sobre els que tots hauríem de reflexionar? Al meu entendre, hi ha unes línies mestres sobre les quals hauríem de construir aquesta consciència cívica que ha d’impulsar el país amb fermesa política i solidesa moral.

Per començar, tots plegats haurem d’assumir els errors comesos. Errors que ens han dut a una guerra civil soterrada de la qual només en podem sortir derrotats com a nació. No només Esquerra n’ha comès d’errors –això sí, amb moments d’una prepotència ofensiva–, sinó que també ha estat un error aquest independentisme irredemptista que no ha bastit mai els ponts de trobada suficients. No cal dir que l’autisme de l’esquerra independentista, sempre a la contra, o la calculada ambigüitat dels catalanisme convergent que ha primat els interessos de partit, han estat també –i és ara que ho podem comprovar– grans errors estratègics en el procés d’emancipació nacional. Fins i tot aquesta gauche divine vinguda a menys haurà de reflexionar en profunditat si pot mantenir-se gaire més, impassible, a la perifèria del batec nacional.

Un cop assumit que no ens calen culpables absoluts, que no hi ha ni grans patriotes ni mesquins traïdors, ens caldrà també reconèixer que la veritat no és patrimoni de ningú. Només des de la humilitat d’assumir que tothom pot tenir part de raó, podrem encarar amb garanties de cohesió nacional el difícil procés que ara iniciem, on tothom hi és necessari i cap aportació no és baldera. Tampoc aquesta amalgama difusa que anomenem ‘societat civil’ pot presumir de saber “el recte camí d'accés al ple domini de la terra”, que proclamava l’Espriu. Tot i grans encerts, sovint també ha optat pel camí fàcil d’esbroncar des de platea.

Cal doncs, finalment, un compromís ferm i sincer amb la voluntat d’entesa, amb la capacitat de renúncia constructiva: renunciar a part de la “nostra” veritat per construir una veritat que sigui de tots. Sense retrets, mirant endavant. Ens cal pensar i actuar amb sentit d’estat, sobretot mentre encara no l’hàgim aconseguit.