Estructures d'estat

No fa massa un bon amic em recomanava una lectura apassionant: una mena d’autobiografia de Jan Karski que aquí hem batejat “Història d’un estat clandestí” (Quaderns Crema). Karski fou un destacat membre de la resistència polonesa durant l’ocupació nazi del seu país i, a banda de participar d’una lluita interior aferrissada contra l'ocupació per mantenir l’esperit de victòria intacte en els pitjors moments de la història europea, va fer d’enllaç entre la resistència interior i el govern polonès a l’exili. Una resistència que, per cert, tot i patir el guetto de Varsòvia i totes les atrocitats nazis –i més endavant soviètiques– inimaginables, aquí mai no ha tingut el predicament que hem donat a la resistència francesa. La lectura es torna frenètica, d’una banda, perquè ens mostra la duresa i disciplina de la resistència clandestina en un país ocupat per la Gestapo on ser descobert equivalia a la mort després d’esfereïdores tortures. Són corprenedores tantes escaramusses que acaben amb un lacònic “no n’he sabut mai més res”. La heroïcitat de la gent que, malgrat l’evidència de l’abassegadora superioritat alemanya, mai no van perdre l’esperança en la victòria i en una Polònia lliure i democràtica.

La lectura, però, és especialment interessant des del punt de vista català i des de l’òptica del procés que hem endegat. Explica Karski com l’obsessió de la resistència polonesa va ser, des de l’inici de l’ocupació, la de mantenir la legitimitat d’un estat polonès i de les seves estructures de govern. Per això a Londres s’hi va traslladar “l’estat polonès” i no només un govern a l’exili. Per això la unitat, la disciplina, el reconeixement de tots els partits –des de l’extrema esquerra a l’extrema dreta– de l’autoritat de l’estat polonès a l’exterior, van ser la força aglomerant que féu mantenir la cohesió nacional malgrat l’estrategema nazi per inocular la traïció, com van aconseguir a França. A Polònia, el convenciment que l’estat seguia intacte, que les seves estructures es mantenien en funcionament, va impedir que hi hagués col·laboracionistes. El país que havia sofert la derrota més brutal, que entre les tropes soviètiques i les nazis maldava per sobreviure, que veia l’alliberament com una quimera llunyana, aquest país és on ningú no va deixar de confiar ni de treballar plegats per mantenir la independència, un país on ningú no s’avergonyia de dir-se patriota. 

M’hi feia pensar, en tot això, el trist espectacle que aquest país, de vegades, és capaç de donar-se. És cert que no patim l’ocupació nazi, però també ho és que la nostra derrota significaria també la desaparició com a nació. I malgrat això, els partits s’instal·len amb displicència en la baralla infantil d’esgarrapar-se uns quants vots, en l’oposició mútua sistemàtica, en la demagògia i el populisme, en el cansament argumental i la misèria intel·lectual. I la gent? La gent exigeix. Ho volem tot i, si pot ser, de franc. Critiquem fins a l’extenuació les retallades, però alhora ens esparverem quan veiem els sous que es cobren a TV3. Elevem a l’altar presentadors que pontifiquen l’exigència ètica mentre ens assabentem que durant anys han cobrat sense fer res. Exigim al govern un tancament fiscal de caixes mentre ens fotem de qui ingressa els impostos a l’Agència Tributària catalana. 
No em cansaré mai de repetir-ho: ens cal disciplina, unitat i confiança.