La unitat tècnica

La vertiginosa sacsejada que el procés sobiranista ha experimentat en les darreres setmanes pot fer que, quan llegiu aquestes ratlles, res no sigui el que sembla ara que ho estic escrivint. Aquella parsimònia pacient amb què encaràvem la consulta del 9N ha esdevingut, de cop i volta, un espectacle de focs d’artifici. Un trist espectacle, tot s’ha de dir. Perquè el que donàvem per segur, allò del poble “unit, alegre i combatiu”, ha esdevingut una baralla de baixa estofa on tothom diu defensar el mateix però ningú no ho vol defensar amb l’altre. 

És realment corprenedora la capacitat d’inventiva que tenen els nostres polítics que, a hores d’ara, ja ens han fet perdre el recompte de variants semàntiques del mot ‘unitat’. Una de les més enginyoses és aquesta de la ‘unitat tècnica’ com a subterfugi grandiloqüent del desencontre que ens té als catalans amb el cor encongit. 

A la gran majoria que hem sortit al carrer disciplinadament i esperançada en els darrers anys, se’ns fa difícil entendre que ni un repte tan descomunal com la independència de Catalunya no sigui capaç d’apartar per uns mesos el tacticisme partidista quan s’ensumen eleccions. Jo ja no sabria dir-vos si han d’anar en una llista única, unitària, de país o del que sigui, el que sí que tinc clar és que no els hauríem de permetre que malbaratin, no només els somnis de generacions, sinó la feina callada i pacient que tants catalans han dedicat a la llibertat del país. 

Se’m fa difícil d’entendre que, tenint-ho a tocar, siguem tan insensats de tornar a actuar com el poble pusil·lànime que hem estat sovint. No costa pas tant d’entendre que la gent vol votar, no pel plaer onanista del vot, sinó per poder decidir quin ha de ser el futur d’aquesta nació. I votarem, el 9N i quan calgui, però que no ens facin esperar més. A veure si ara resultarà que el poeta tenia raó i que encara està tot per fer. 

Segurament sense estructures d’estat no podem saltar el mur sense pelar-nos els genolls, però si a hores d’ara no hi són bé deu ser responsabilitat d’algú, oi? No hem acceptat amb silenci i discreció que s’estava treballant a l’ombra perquè ara ens diguin que no hi ha res a punt. El país no pot esperar més no se sap ben bé què. La legalitat espanyola no arribarà mai. Ara ens toca decidir.