Un estiu frenètic

No fa pas massa que els estius eren, informativament parlant, d’una calma insuportable. Gairebé com aquella xafogor enganxosa –apegalosa que diria l’Estellés– que t’amera ja de bon matí. El llarg agost s’abaltia cada vespre, immòbil, a la fresca, i tot s’aturava definitivament en un parèntesi que no admetia dissencions. Eren els temps en què els periodistes feien mans i mànigues per empescar-se desesperades serps d’estiu que arrossegaven displicentment dia rere dia. Temps sense mòbils impertinents, ni devassalls de tuits tan intrascendents com imprescindibles; temps en què no venia d’un like ni les vacances deixaven de ser-ho si no eren al Facebook.

Tot de cop, però, els estius han pres un caire frenètic. I no ho dic per la incessant i vomitiva campanya que el jihadisme està duent a terme arreu, sinó perquè la política al nostre país i, sobretot, al veí, han pres una embranzida que no vol aturador.

Hem tingut de tot, aquests dies: defuncions i naixements de partits, escàndols d’artilleria pesada, eleccions, Brexits, i un llarg etcètera que ens manté amb l’ai el cor. Si hem de destacar una cosa, però, és la votació de les conclusions de la comissió del Procés Constituent. Quan escric això encara no s’ha produït però, sigui com sigui, tot fa pensar que definitivament el «procés» ha mutat, aquest cop sí, i s'encara definitivament cap a l’inevitable xoc de legitimitats. Un altre 9N, fruit de la declaració que l’atorgava al Parlament, la legitimitat. No és menor l’acte i possiblement en els propers dies podrem apamar-ne la transcendència. També podrem sospesar quines són les veritables intencions de l’estat espanyol davant la nostra determinació de constituir-nos en una nova república a Europa.

No esperem sorpreses. De fa segles que sabem com les gasten a ponent. Res no hi ha canviat, essencialment. Espanya segueix sent l’estat jacobí i centralista del “antes roja que rota”. L’Espanya que prefereix no tenir corredor mediterrani per no beneficiar-nos, la que ens reclama les obres de Sixena i no diu res de les escampades arreu, la que ens manté en la misèria ferroviària, la que... Però és que nosaltres ja hem deixat de ser la nació acoquinada que podien bombardejar cada 50 anys. Ja hem decidit que volem ser, plenament, sense filtres, sense excuses. Desobeir és el primer pas, el primer que no té marxa enrere. A partir d’aquí, a construir amb il·lusió.