Desunits sumem més?

Ja sé que em direu que les eleccions municipals són tot un món a part. I segurament teniu raó. Però també és cert que, malgrat el pes cabdal de les persones que formen les candidatures, les dinàmiques nacionals hi tenen un pes molt important. Si no, no té sentit el fet que candidatures molt similars ara ho hagin petat quan fa quatre anys vivien en la misèria. Els partits i les propostes no han canviat pas tant. La situació del país i els seus posicionaments nacionals sí que ho han fet.

Dic tot això perquè –i ja em perdonareu– segueixo sent un fervent apòstol de la unitat. Fins i tot en les municipals. Seguir mantenint les dinàmiques de partit, els partidismes exasperants, els odis i la bronca permanent, quan ens estem jugant la independència del país, em sembla d’una mesquinesa intolerable. Si fem unes eleccions ‘normals’, com si aquí no passés res, estem legitimant la repressió i descalçant la lluita per fer efectiva la república.

I aquí arribem al punt clau, al meu entendre, que no és altre que la desunió de l’independentisme. Pitjor encara, no hi ha ni acord estratègic. Argumenten que separats sumem més, però aquesta és una afirmació sense fonament científic com s’ha vist claríssimament a Barcelona. I això que aquestes municipals no han deixat de tenir un rerefons plebiscitari. Manllevant l’Orwell de la Granja Animal, “separats sumem més, però alguns sumen més que d’altres”. I aquesta és la qüestió, explicitada en plena campanya: hi ha qui prioritza l’hegemonia de partit a fer efectiva la república. Vaja, l’ocupació del poder clàssica que tant hem criticat.

Els minsos increments sobiranistes a l’àrea metropolitana són purament cojunturals i, sovint, com a d’altres municipis del país, resultat de la fagocitació del vot minoritari (CUP i Primàries). La gent, al carrer, ens hem afartat de demanar unitat. Unitat per no posar en perill alcaldies innecessàriament. Unitat per anar amb força a Europa. Unitat per donar un missatge clar i contundent al món. Unitat, en definitiva, per complir el mandat del Primer d’octubre, un mandat defensat amb sang.

Com us deia al principi, jo seguiré defensant-la, aquesta unitat. Ni uns ni altres no em trobaran en la desunió estèril. I que no em vinguin amb excuses: proveu d’anar units, amb generositat, i veureu com respon la gent.

No serà un 14 d'abril

Si hi ha unes eleccions on les propostes haurien de manar sobre qualsevol altra cosa, aquestes són les eleccions municipals. No hi ha res més proper, més entenedor, més immediat que els problemes que com a ciutadà ens toca patir diàriament. 

Deixant de banda alguna formació que duu els candidats de fora i que amb prou feines sabria anomenar els carrers principals de la vila, em sembla que tots plegats s’han esforçat més en cercar aquells punts, no ja que siguin conflictius, sinó que tinguin bon cartell. Vull dir que sovint les propostes no són tan reals com imaginades, que són més propaganda que política, vaja. 

Repassem-ho. Més enllà de les iniciatives que pretenen salvar el món des de Vilafranca i resoldre problemes amb els que la humanitat fa segles que s’hi baralla, podem observar com l’agosarament programàtic és directament proporcional a la probabilitat de governar. I això que aquí ningú no passa comptes de res i pots prometre la felicitat beatífica amb el convenciment que ningú no te’n demanarà explicacions. Una de les causes principals que els partits facin propostes sense sentit a tort i dret –a banda que vivim en una societat massa pusil·lànime– és el fet curiós que ningú no ha d’explicar com les pensa finançar. Com si l’ajuntament tingués unes arques infinites que, tal manà republicà, ragen inesgotablement. 

Ja caldrà que reflexionem ben bé, perquè els vilafranquins independentistes tenim un panorama que fa feredat. D’una banda els eixamplabase que volen aprofitar l’embranzida per assaltar la casa de la Vila per primer cop des del 31 amb una campanya tan insistent i llarga que fa témer que no hi hagi més pa que formatge. D’una altra els panxacontents que tant els fa pactar amb el 155 com amb el sumsum corda i que amb quatre anys potser sí que han complert el seu programa però la sensació és que Vilafranca és tan trista com en els anys de plom socialista. I finalment els feliços que han vingut a aquest món per canviar-ho tot sense canviar res, mirant-s’ho tot des de la comoditat d’una oposició permanent. Aquestes havien de ser unes eleccions en clau nacional, però entre els que s’esperen que siguem més i els que no arrisquen la cadira ni que els matin, ens haurem d’acontentar que aquestes eleccions siguin només municipals. 

De moment la república no vindrà, es veu.